Mística i compromís
Tàpies és un dels artistes més rellevants de la segona meitat del segle XX (molt més, a parer meu, que Dalí, tan escenogràfic com kitsch). Tàpies no pinta el que veu ni el que somia, sinó el que pensa o el que medita sobre una realitat que també li és un misteri. Ara a la seva fundació es poden veure un grup molt significatiu de peces d’entre els 50 i els 70 que manifesten el seu radical compromís amb la lluita antifranquista i en defensa de la cultura catalana.
Aquesta mostra, Antoni Tàpies. Biografia política, posa en relleu la significació política de la seva obra més explícitament compromesa amb la seva societat i el seu temps. S’hi troben, entre d’altres, peces tan impactants com Caixa de la camisa groga (del 1972) o, ara reunides per primera vegada després de la seva dispersió, les tres grans unitats del tríptic que va presentar el 1964 a la Documenta de Kassel: l’ocre de la terra, el gris del fum, el negre del sutge...
Tàpies és un místic de la matèria. Com Pasolini, aquell altre místic de la fisicitat que volia expressar l’inexpressable de la condició humana. Perquè la mística és experiència pura, una vivència de la no-dualitat. Un místic no ha de ser necessàriament un simple evaporat, com el dibuixen les caricatures, una ànima que s’absenta de la realitat palpable, sinó que també pot ser algú absolutament encarnat, un ésser radicalment fos amb la matèria de què estem fets els humans.
Matèria i esperit són tot u, a l’obra de Tàpies. Un altre gran místic contemporani, l’hermètic poeta espanyol José Ángel Valente, escriu que en Tàpies la forma sobrevé, en estat de retracció de la ment, com a epifania natural de la matèria. En un dels seus Cinco fragmentos para Antoni Tàpies, defineix l’obra del nostre artista com “una soberana contemplación de la materia”, on l’enigma plantejat és l’enigma de la immaterialitat de la matèria.
Tàpies treballa amb imatges que li pugen de l’inconscient. O del buit. Va a l’essencial a fi d’aproximar-se a la saviesa. El seu tarannà és introspectiu: busca en el seu ésser més interior una explicació a la naturalesa humana. En això s’ha de considerar, també, un home de la vella estirp dels humanistes que durant el Renaixement retrobaven les velles preocupacions dels grecs antics, quan física i metafísica eren indissociables.
La pràctica artística de Tàpies sempre va molt lligada a les circumstàncies històriques en què va viure i realitzar la seva obra. Hi ha progrés en l’art? Marx creia que l’art és una superestructura de les relacions econòmiques, però no hi ha art, sinó artistes. I cada artista pot viure de manera diferent l’esperit de la seva època. Tan divergents en el seu compromís amb la realitat, Tàpies i Dalí són presoners del seu respectiu marc mental, d’allò que Gombrich en deia “lògiques de situació”, d’aquella força inconscient que de vegades pren forma tot movent les societats a escurçar les distàncies entre el món ideal i el món real.
Tàpies no pinta el que veu ni el que somia, sinó el que pensa o el que medita sobre una realitat que també li és un misteri