“El meu company de pupitre va acabar sent un assassí”
Evelio Rosero, escriptor, publica ‘Toño Ciruelo’
D’on surt el seu protagonista? Vaig estudiar en una escola religiosa i un dels meus amics, company de pupitre, va acabar sent un assassí. Ho vaig descobrir un dia quan vaig veure la seva foto en un diari que penjava d’un quiosc. Era ell! Com es pot saber qui és un monstre? Com es pot detectar? És la curiositat que el mal exerceix sobre qualsevol escriptor. Vaig investigar sobre els assassins en sèrie llatinoamericans, com el
Monstre dels Andes, Pedro Alonso López, que va matar més de 300 nenes i joves a l’Equador, el Perú i Colòmbia, i no se’l va capturar mai. Continua lliure. El meu protagonista, però, també té trets de quatre amics més que vaig tenir, molt pròxims a mi, de carn i ossos.
I el nom de Toño Ciruelo?
És un personatge meu d’un conte per a nens. Ja no escric per a nens perquè vaig perdre la il·lusió, cosa normal a Colòmbia. I, sense alegria, és millor adreçar-se als adults.
La seva és una novel·la sobre el carisma: com se segueix algú que et fascina i et fa fer coses que no creuries? El protagonista en realitat és Eri Salgado, un escriptor en potència que parla sobre Toño Ciruelo, per qui sent atracció i repulsió alhora. L’Eri és un molt bon lector, estudia sobre l’hipnotisme, podria ser el meu alter ego, i patia les burles de Ciruelo pels seus contes.
La paradoxa és que el pare de l’assassí és senador, és a dir, no ve d’un ambient desprotegit. Vaig acabar la meva novel·la a l’octubre. Al desembre hi va haver la tortura i assassinat d’una nena per Rafael Uribe Noguera, personatge de la classe alta de Bogotà. Tothom ha relacionat el meu llibre amb això, perquè es va publicar després, però va ser una coincidència, tot i que tracta el mateix tema.
També aborda les dificultats de les noies per créixer en una sexualitat sana, l’assetjament quotidià que pateix una nena a l’autobús... Ciruelo mateix l’assalta al carrer i hi ha un intent de violació. Em baso en testimonis d’amigues; a Bogotà hi ha aquest setge. A Ciutat de Mèxic fins i tot han hagut de posar vagons diferents per a dones i homes, per evitar aquesta mena d’abusos.
Com era el seu company de classe?
Tímid, molt lector de policíacs... A mi no em va assetjar ell, sinó un professor terrible que em va agafar rancúnia i va posar el curs en contra meu. Sempre m’he alimentat d’aquell passat escolar i després l’he recreat a les meves obres
La música del llibre és bàsica: el llenguatge, el ritme, la puntuació...
Faig servir la puntuació per donar l’efecte buscat. Vull que la sorpresa de l’admiració tingui lloc quan acabi la frase, i per això només apareix l’exclamació al final. La interrogació sí que l’obro sempre, perquè és necessari. Aquestes coses m’han portat problemes de vegades amb els correctors, que s’entossudeixen a reescriure’m el llibre.
Les repeticions o els llargs monòlegs són un altre dels seus trets...
Soc estilista. Faig lectures en veu alta quan treballo i veig el que funciona. Pateixo molt escrivint.
Els secrets familiars és un tema clàssic de la literatura, però vostè el tracta d’una manera contemporània. El tema del mal és reiterat en la història de la literatura. És el punt de vista formal el que identifica l’ara.
El menys important és qui va matar qui, perquè la confessió és al principi. Va ser voluntari. Admiro molt Conan Doyle, però no era la meva intenció emular-lo.
Hi ha una estructura basada en els salts temporals.
Treballo els temps: el passat de vint anys abans, la infantesa a l’escola, i després es retroben als cinquanta anys, quan comencen a ser vells. Hi ha una reflexió general sobre el passat i el que ha de venir.
Encara que el tema sigui tan sòrdid, alhora és proper: tots hem conegut persones molt absorbents. Gent que se’t menja l’espai i domina la teva voluntat. Això neix de l’observació directa.
En altres llibres seus es veu la violència impulsada per moviments polítics o ideals, però aquí el mal és en estat pur, no hi ha cap perspectiva global, sinó individual. Sí, em vaig esforçar en això. Vaig voler desenvolupar bàsicament el personatge. Tinc amics segrestats i assassinats, però ja vaig abordar la guerra en altres obres meves.
En què treballa?
No m’assalten visions. Soc feliç llegint molt –Somerset Maughan, Conan Doyle– i conversant amb els amics.
Quan va viure a Barcelona?
Del 1984 al 1988. Tots volíem seguir els passos de García Márquez. Escrivia a casa, feia enquestes, rentava carros, venia globus de colors... Era jove i tenia coratge per fer tota mena d’oficis, i Anagrama em va publicar la meva primera novel·la. Em va ajudar molt Carmen Balcells, una gran persona.