L’‘Oda’ circular de María Pagés
La coreògrafa sevillana porta a Peralada la seva investigació flamenca sobre el temps, l’efímer i el cicle estacional
El sol fet de xerrar amb María Pagés sempre té a veure amb el temps. Potser perquè ella alenteix les paraules, posa èmfasi en cada síl·laba, fa treballar el pulmó. Aquesta bailaora t’hipnotitza amb la veu de la mateixa manera que amb el taloneig, i arriba directament a les vísceres en una demostració de domini del tempo. I encara més si el que explica és el seu nou treball, Una oda al tiempo, una obra flamenca sobre la temporalitat que Peralada espera amb fruïció aquest divendres dia 20. A l’obra la coreògrafa sevillana narra les estacions de l’alegria, l’eufòria, l’amor, el desig, el cos, la bellesa, les utopies... però també el temps de la malenconia, el recolliment, la por, la guerra i la memòria...
“Entenc el temps com una transformació contínua, una cosa que és part de la vida i contra la qual de vegades et rebel·les perquè no el pots parar ni aprehendre. Aquesta idea de la maduresa i de com el cos canvia m’ha fet meditar...”, diu l’artista, de 54 anys. “El temps l’has d’acompanyar, no t’hi pots posar en contra. És el que et dona l’experiència. I l’ànima s’omple amb l’experiència. Per sort, en les arts cos i ànima van plegats; no existeix una dansa sense cos ni un art sense ànima”.
Així, Pagés interactua en escena amb la seva memòria flamenca. Parla de l’efímer, la permanència o l’eternitat a través de dotze escenes (dotze palos flamencs) que recorren les quatre estacions per tornar a la primavera. Vuit bailaores, set músics i ella ballen sobre la memòria. I per això Peralada celebrarà aquest vespre la Nit de l’Alzheimer, en què la gent contribueix amb un projecte de la Fundació Ace.
Quan Pagés va estrenar Oda a l’abril, es van esgotar les nou funcions a Los Teatros del Canal. Recolzada per la dramatúrgia de l’escriptor marroquí El Larbi el Harti, la seva recerca d’una ètica vital arrasa per on passa. “El temps és l’enigma de l’existència, però també la clau, la substància, el repte...”, escriu qui també és la seva parella.
Per Pagés totes les obres tenen una continuïtat. “Aquesta Oda ve d’Utopia (2011), que s’acabava amb un poema de Baudelaire en què es plantejava l’elevació i la idea de l’eternitat. És la peça més intel·lectual que he fet, en què hem dedicat més temps [sis mesos] a la reflexió i els assajos. Vam passar un mes en un teatre d’Albacete i una setmana a Fuenlabrada afinant tots els llums, el so, la música. Pensem que ens ho mereixem”, diu amb un somriure.
L’espectacle guarda molts registres coreogràfics i demana una gran força física. “Els ballarins estan impressionants, i tot i això no acaben cansats, sinó feliços –diu–. Hi ha una bulería ràpida que requereix tota la concentració i un número amb bastons que no és complicat però sí intens. Ho abracem tot, de la càmera lenta al tempo frenètic, descalços o amb sabates, amb vestit de farbalans o amb mantó... El vestuari també és meu”, afegeix.
Pel que fa al recorregut circular per les quatre estacions de l’any, l’artista recorda que té molt a veure amb les matemàtiques. “El meu pare era matemàtic, jo en vaig estudiar. I en la dansa, com en la música, hi són presents. És molt artística, la idea de les matemàtiques”.
A més a més, sense ser una oda ecològica, hi ha incursions en la idea de la natura i la primavera. I incursions en Vivaldi i el Lascia ch’io pianga de Händel. En escena, un metrònom, un sol/lluna, un mirall, uns peus nus fent zapateados a la sorra... la tornada a l’origen. I el joc de penombres és magnètic.
Com es relaciona amb el temps una artista amb una agenda de llarg quilometratge? Aquest any la companyia mou quatre programes pel planeta: Óyeme con los ojos, Yo, Carmen (2014), Dunas (2009) i aquesta nova Oda, que és producte de les amistats, diu la coreògrafa. Des de Les Nuits de Fourvière, Peralada o la Biennal de Flamenc de Sevilla li preguntaven: Què és el proper que faràs? Això sí, la companyia continua sense residència fixa.
“Vam ser deu anys a Torrelodones i després a les residències temporals de Los Teatros del Canal, però ara sí que és necessari un espai estable –conclou–. Vivim en crisi permanent perquè no s’ha assimilat que les arts i la cultura són un projecte d’Estat. Estàs a càrrec de l’atzar i que els programadors et preguntin ‘què faràs?’”.
“Per sort, en les arts cos i ànima van plegats; no existeix una dansa sense cos ni un art sense ànima”