Embaràs flamenc
Rocío Molina balla encinta al Grec amb Sílvia Pérez Cruz a ‘Grito pelao’
Fa cinc anys, a la bailaora Rocío Molina, que és tota força, tota ruptura, un huracà escènic que actua als grans escenaris d’arreu del món, se li va instal·lar un desig. “Un desig molt gran de voler ser mare”, explica. Un desig que sens dubte va planejar sobre les seves següents obres, com l’arriscada i provocadora Caída del cielo, i que ara per fi s’ha materialitzat. Doblement. S’ha encarnat en un gran muntatge amb la cantant Sílvia Pérez Cruz titulat Grito pelao, que avui i demà es veurà al Teatre Grec després de triomfar al festival d’Avinyó. I s’ha convertit en un embaràs per inseminació artificial que ja va pels quatre mesos i mig i que a Molina (Màlaga, 1984) no li impedeix de fer zapateados a escena, tot i que, reconeix, d’una altra manera.
Grito pelao havia d’abordar el desig de ser mare, i com que durant la seva creació amb Pérez Cruz ha aparegut una nova vida, ara parla també sobre l’experiència de l’embaràs i la maternitat. Parlen d’aquesta experiència Molina, Pérez Cruz i fins i tot la mare de la bailaora, a qui han acabat enrolant per a un espectacle que, tractant-se de Rocío Molina, no vol tenir res d’embafador i en què, assegura, els moments de duresa procedeixen de vegades de la veu de Sílvia Pérez Cruz, a qui el públic descobrirà noves cançons i fins i tot nous registres, el grito pelao del qual parla el títol de la peça.
Molina explica que quan fa cinc anys va sentir el desig de ser mare, era un desig complicat, “amb aquestes vides tan difícils i les trajectòries que avui portem. I em vaig dir: ho faré, però esperaré una mica. Però va arribar un moment que el desig es va convertir gairebé en un monstre, no hi podia lluitar en contra, i em començava a afectar a molts nivells personals, i al ball també. Vaig haver d’acceptar que si no cobria aquella part personal, res no fluïa, que no tenia creativitat i m’apagava. I el meu ball era una fuga cada vegada més agressiva. I com que no podia triar entre ser mare i ballar, vaig decidir tirar endavant les dues coses, sempre acceptant que no podia posar en risc ni la vida de la criatura ni la
“El desig de ser mare es va convertir gairebé en un monstre, no hi podia lluitar en contra”, assegura Molina
meva i hauria d’adaptar l’obra. Si m’he d’asseure en una cadira una hora, vaig dir a en Cesc (Casadesús, director del Festival Grec), m’hi assec, encara que sigui a narrar la història”, assegura.
No ha fet falta. “Faig menys zapateados, he hagut de canviar la tècnica: el meu zapateado era de molt de salt i ara tot és terra, pics petits, forts. Però ballo molt. I donem molt de temps a l’espectacle a crear imatges boniques”, assenyala. I recorda que, de tota manera, abans del projecte es va informar a fons amb el seu ginecòleg que li va dir que tenia jugadores de bàsquet que continuaven a la pista fins als set mesos. “El més important és escoltar-te, el cos t’ho diu: això no i és que no. Però és que jo el mateix dia de la inseminació estava ballant. Era el que em venia de gust. No ho vaig dir a la meva mare, perquè si no em mata, però me’n vaig anar a l’estudi a ballar i vaig dir: ‘queda’t aquí amb mi, sisplau’. Quan ballo la meva energia s’estabilitza”.
Quant al seu treball amb Sílvia Pérez Cruz –que ahir va assistir a la roda de premsa, però va haver de marxar perquè es va trobar indisposta– diu que necessitava una persona poderosa al seu costat per al muntatge. “Som gairebé germanes, ja”, diu amb un somriure, i explica que a Grito pelao la cantant de Palafrugell “us sorprendrà un munt”. “Són temes nous i ha estat molt valenta, a part de ficar-se amb el cos a l’obra, de portar a l’extrem la seva veu; de vegades ella mateixa s’ha espantat de veure on ens estàvem ficant”, avisa.