Vicente Trueba, el primer rei
El Tour va crear el premi de la muntanya el 1933 i ‘la puça de Torrelavega’ va guanyar 11 dels 16 alts puntuables
El Tour del 1933 es va disputar entre el 27 de juny i el 23 de juliol. Constava de 4.395 quilòmetres (mil més que l’actual) i va ser el primer que va comptabilitzar els passos de muntanya per proclamar un campió dels cims. El primer rei de la muntanya del Tour va ser el càntabre Vicente Trueba (1905-1986). Henry Desgrange, l’organitzador del Tour i director del diari esportiu L’Auto (avui L’Équipe), va batejar Trueba com “la puça de Torrelavega” per la seva facilitat per saltar del pilot tan aviat com apareixia una costa. Trueba va disputar cinc Tours, però la fama li va arribar amb el seu èxit del 1933. L’homenatge popular que li va retre Barcelona quan va tornar, el diumenge 30 de juliol, va ser apoteòsic.
En aquells temps de ciclisme heroic, el Tour era pràcticament una prova de supervivència. El 1933 la cursa va tenir cinc seleccions nacionals (Bèlgica, França, AlemanyaÀustria, Itàlia i Suïssa) amb vuit corredors cada una i dorsals correlatius de l’1 al 40.
Però també hi havia 40 ciclistes més, que el Tour anomenava “touristes-routiers”, corredors que competien sols, sense assistència ni cap auxili. El Tour els numerava a partir del 101, per distingir-los clarament. Entre aquests hi havia els dos únics espanyols inscrits: Trueba (dorsal 119) i Paco Cepeda (120), que, dos anys més tard, al Tour del 1935, va perdre la vida a conseqüència d’una caiguda baixant el Lautaret. El primer mort en cursa del Tour.
Per a aquestes 40 places de turistes el Tour va rebre 200 peticions malgrat les diferències de tracte. Els ciclistes d’equips oficials tenien bicicleta facilitada pel Tour i un fix diari de 200 francs, més despeses de cursa i avituallament. Els 40 restants rebien tot just 50 francs diaris, s’assenyalava a La Vanguardia el 30 de juny del 1933.
La cerimònia de sortida, a París, va tenir la presència estel·lar de la cantant, ballarina i actriu de fama internacional Josephine Baker. El Tour era un negoci puixant que situava la tirada mitjana de L’Auto als 800.000 exemplars diaris durant el mes de competició ciclista. Als 80 inscrits els esperaven 23 etapes, sense contrarellotge ni finals en alt, que encara no s’estilaven. Hi havia quatre dies de descans intercalats i els recorreguts diaris se situaven al voltant dels 200 quilòmetres. L’etapa més llarga en tenia gairebé 300. El guanyador va ser el francès Georges Speicher, però l’animador va ser Trueba.
El menut corredor de Torrelavega no tenia rival a la muntanya, encara que després perdia la renda en els descensos i el pla i no va guanyar mai cap etapa. Però en aquell Tour del 1933 la puça saltava com un cangur i va coronar al capdavant 11 dels 16 alts puntuables per al premi acabat d’instaurar. Tant li eren els Alps com el Pirineu o els Vosges: ningú no superava Vicente Trueba, primer classificat al Galibier, Lautaret, Télégraphe, Vars, Braus, Aspin, Aubisque, Peyresourde, Port, Tourmalet i Ballon d’Alsace. Trueba era un espectacle. A L’Auto es fregaven les mans.
La seva gesta més important va arribar a la desena etapa, de Digne a Niça, el 7 de juliol del 1933, quan va formar part d’un atac descontrolat de sis corredors que es va plantar a la meta amb més de 22 minuts sobre totes les figures. Reglament en mà tots estaven fora de control i havien d’abandonar el Tour. Naturalment, Desgrange va ampliar el marge immediatament i va salvar 37 competidors més, favorits inclosos. Però amb la lletra estricta de la llei del Tour, Vicente Trueba hauria estat el guanyador, el primer espanyol que s’enduria el Tour, ja que cap dels seus cinc acompanyants no era entre els millors de la cursa. Ell sí, doncs va ser sisè a la classificació final darrere de cinc d’aquells que havia deixat fora de control a Niça.
Les gestes de Trueba també se seguien al detall a Espanya i Trueba en persona era qui les relatava. El seu protector era Clemente López Doriga, un adinerat periodista, insòlita combinació, que també va ser impulsor de la Vuelta a Espanya el 1935. Trueba escrivia cartes a López Doriga: “Ja hem passat la part més dolenta de la Vuelta, que són els empedrats, en què caic cada any”, relatava a principi de juliol. “La caiguda l’hem patit deu o dotze, però la meva bicicleta no ha estat la que més va quedar afectada, ja que tot s’ha reduït a un descentrament d’una roda... Al final de l’etapa hi havia una petita pujada, m’he escapat del pilot i només dos m’han aconseguit atrapar a l’arribada... Ja no tinc amb qui parlar a la carretera ni ningú que em pugui prestar ajuda [Cepeda es va retirar al pavé]”. Trueba celebra, a més, que “a Evian ens van donar allotjament gratuït i vam ser obsequiats amb xampany!”.
Des de Barcelona es van fer excursions de grups nombrosos per seguir el pas del Tour pel Pirineu i posteriorment es va organitzar l’excepcional recepció a Trueba, que va arribar a l’estació de França el diumenge 30 de juliol a mig matí. Dies abans ja s’exhibia al cinema Publi el documental Els èxits de Trueba en les etapes del Pirineu.
El rei de la muntanya del Tour va ser transportat sobre la capota d’un automòbil fins a la plaça de la República (Sant Jaume), on no hi cabia una agulla, i va saludar des del balcó de la Generalitat. Després el van transportar entre la massa fins al parc de la Ciutadella i finalment es va fer un dinar popular a la plaça de toros de La Monumental, on va arribar en carruatge acompanyat de miss Afició.
Dels seus records sobre el pas pel Pirineu, va assenyalar que a Perpinyà va rebre recanvis i així va aconseguir alleugerir la seva bicicleta fins a deixar-la en 9,5 quilos (abans pesava un quilo i mig més, avui dia ronden els 7). D’Ax-les-Thermes a Luchon, pels alts de Port i Portet d’Aspet, va decidir muntar un desenvolupament de 46x18 “i no baixar a canviar de pinyó perquè els contraris haurien atacat”.
En aquells temps, l’únic canvi de desenvolupament possible consistia a muntar un pinyó diferent a cada costat de la roda posterior. Els ciclistes treien la roda, la giraven i així aconseguien un altre desenvolupament. L’endemà, de Luchon a Tarba (Peyresourde, Aspin), va muntar un 46x19. I en la quarta jornada pirinenca, de Tarba a Pau (Aubisque, Tourmalet), va pujar amb un pinyó de 16 dents que va canviar a un 24 en la part final, on va arribar a tenir dos minuts d’avantatge. Era, per fi, el seu dia, podia guanyar. Però un pas a nivell tancat el va frenar i va permetre que l’atrapessin els seus perseguidors.
Per les seves exhibicions al Tour i la fama del regnat de la muntanya li van ploure contractes per córrer critèriums, pagats amb generositat. Així va guanyar una bona xifra i va poder concloure: “La volta a França dona molts diners, però exigeix un esforç terrible”. Paraula de rei.
TORNANT DEL TOUR Barcelona va retre un homenatge sense precedents a Trueba, un autèntic bany de masses
SUPERVIVÈNCIA Corria sol, sense assistència ni avituallament, en una categoria denominada ‘touristes-routiers’