Però vostè es troba bé o no?

Els dimecres al matí surto a caminar amb el pare. Ens posem calça curta, saludem el porter i ens en anem al carrer. Durant una bona estona recorrem els parcs del barri i parlem de la vida. Ho fem cada dimecres, plogui, bufi el vent o llueixi el sol.

Avui mateix, per exemple, sense anar més lluny.

Al meu pare li agraden les rimes, les tafaneries i les citacions. Les aplica mentre caminem. Una de les seves citacions em va inspirar aquesta columna. Em va dir: –Escolta’m el que et diré: als anys trenta van fer una enquesta. Van preguntar a tres personalitats: “Quin serà el canvi sociològic més important del proper segle?”. –I què va passar? –Unamuno va dir: “Al segle XXI ja no hi haurà guerres”. Gregorio Marañón: “Ja no hi haurà càncer”. I Ricardo Zamora: “El futbol serà una indústria universal, de primera magnitud”. Com deus haver vist, només la va encertar Zamora...

Pocs dies més tard, al Mundial de futbol, Espanya s’estava jugant passar a quarts amb Rússia.

El lector és savi i ho recordarà: el partit va arribar a la pròrroga i també als penals. I en el cara o creu van guanyar els russos. Aquella nit algú va tuitejar: “Així estava la sala d’urgències del meu hospital quan Espanya s’estava jugant els penals”.

Adjuntava una imatge del lloc: una sala buida.

Vaig comentar aquesta història al pare, que és metge. L’home es va posar a riure i em va contestar com sol fer en aquests episodis:

Mentre Espanya es jugava el pas als quarts de final en els penals, les sales d’urgències eren buides

–La picaresca d’aquest país... Durant una bona estona vaig estar barrinant. Jo em deia: “Quan xuta Sergio Ramos tots estem sans. I després, al final del partit, ens adonem que ens fa mal l’esquena o el dit gros del peu. I llavors, ràpid a urgències”. El pare va afegir: –Els caps de setmana les sales d’urgències es buiden. I dilluns tornen a estar col·lapsades. T’ho dic jo, que ho sé per experiència...

Va continuar caminant entre rialles i jo li vaig seguir els passos cada vegada més desconcertat, dientme: “Doncs sí que estem bé. La sanitat ens costa un ull de la cara”.

Després el pare i jo vam esmorzar plegats i quan ens vam acomiadar ens vam citar per al dimecres següent. Ningú no fallarà, plogui o nevi. Passejar per un parc és molt millor que asseure’s en una sala d’urgències. I ens surt molt més econòmic a tots.

A vostè també, estimat lector.