“Tenim tant, que no hi ha dret a estar de mal humor”
Tinc 55 anys. Soc barceloní. Casat, tinc dos fills. Fa sis anys vaig deixar l’advocacia. Faig conferències motivacionals. La política corromp les persones. Un polític es deu al seu partit i no sol dir la veritat. Crec en Déu i en la relació directa amb ell: reso diàriament, però no vull intermediaris
s vostè un home amb sort? Soc extraordinàriament i soc conscient que venint afortunat, de mi, que estic lligat a una cadira de rodes, pot semblar paradoxal.
Certament.
Tinc amics que han acabat fatal per escollir un camí que podia haver escollit jo.
S’ha fet amb la beautiful people i amb estafadors.
La beautiful people és l’imperi de la superficialitat, i tots els personatges que hi pul·lulen són calcomanies, només els importa l’aparença, mostrar. No m’interessa gens.
I què hi feia allà?
Autoenganyar-me, divertir-me nit rere nit, pensar que allà hi havia alguna cosa més que buidor. També vaig tractar amb molts camells que vaig conèixer al món de la nit, i vaig arribar a creure que eren els meus amics.
No poden ser-ho?
És una relació comercial, però tu novament t’enganyes. Amb els estafadors vaig topar professionalment i no deixava de pensar: “Aquest paio li està traient a un altre el que no és seu i jo ara el defensaré”, era una contradicció enorme.
No va ser l’accident el que el va canviar. No, perquè el vaig tenir als 20 anys sortint d’una d’aquelles festes a les quals vaig continuar anant fins que vaig madurar. L’accident va canviar la meva manera de viure però no em va canviar a mi, en cap moment em vaig ensorrar.
Això és estrany.
És menys estrany del que es creu. He conegut molta gent que ha tingut accidents amb conseqüències molt pitjors, i la gran majoria reaccionen com jo. El que s’enfonsa ho faria tard o d’hora amb qualsevol altre problema que la vida li plantegés, i ho tinc comprovat.
...
Pensem que som incapaços de vèncer determinades situacions, però quan t’hi trobes ho fas. Jo competeixo amb persones que no tenen mans i juguen a golf i són felices.
Vostè ho va ser des del primer moment?
Ho vaig afrontar com un problema, i de problemes més o menys greus en tenim tots. No pots deixar que t’enfonsi, que et condicioni el caràcter i canviï la teva manera de relacionar-te.
Poder i voler són verbs diferents.
Em vaig dir: “Estaré tota la meva vida en una cadira de rodes, d’acord, ho assumeixo... Això em restarà felicitat? De cap manera”, i vaig deixar de pensar-hi. La gent intentava consolarme i em deien tot el que sí que podria fer, i jo pensava: “És que el que no pugui fer ja m’importa un rave!”.
Positiu.
Miri, jo el que vull és estar amb la meva mare, amb la meva dona i amb els meus fills, però no estar a peu dret amb ells. A la conclusió que he arribat després de tot el viscut i els diferents ambients pels quals m’he mogut, és que el que té sentit en la vida és intentar millorar.
Per uns millorar és una cosa i per d’altres, una altra.
Tots sabem el que és millorar, i consisteix a ser més bona persona. Et pots enganyar fins als trenta, però després...
De vegades el després no arriba.
Potser aquesta és la primera entrevista en la qual no ha sortit a col·lació el meu esperit de superació. Jo no tinc més esperit de superació que vostè o que qualsevol, el que passa és que m’he vist obligat a adaptar-me...
Ja entenc què vol dir.
...Però molta gent creu que fer una truita en cadira de rodes és tenir esperit de superació. Jo tinc altres exemples.
Expliqui’m.
La quedar minyona vídua que als teníem 30 anys, quan embarassada érem petits del es seu va vuitè fill i quan el gran tenia 10 anys. Era analfabeta, però va tirar la seva família endavant. Comparar el seu esperit de superació amb el meu és com comparar el caviar amb la xistorra.
...
Fixi’s en el meu títol altisonant: “Campió d’Europa de golf adaptat”... però si competíem dotze! T’omplen el cap repetint-te que ets un crac, i si t’ho creus estàs perdut.
Valorar el que es té és intel·ligent.
Jo aquesta nit arribaré a casa, obriré la nevera i escolliré què em ve de gust sopar; en aquell moment hi haurà gent fent el mateix però en un contenidor d’escombraries, persones que tenien una feina i que ni els havia passat pel cap acabar així.
Ens falta humilitat.
Soc un privilegiat. Quina sort que tinc!... Perquè jo podria ser una d’aquelles persones.
Hi ha insatisfacció a tot arreu.
Sí, jo he vist advocats i jutges que no poden enfrontar-se a un judici sense prendre una ratlla.
Presumeix de tenir bon humor.
En tinc. Em llevo cantant cada dia. N’hi ha prou amb saber que pots estar trist i de bon humor, o amb mal de cap i de bon humor. Si aconsegueixes no trobar res a faltar en la teva vida (ni el que vas tenir i ja no tens, ni el que podries haver tingut), estàs de bon humor. Tenim tant, que no hi ha dret a estar de mal humor.
Sol pots construir amb el que tens.
En el meu primer torneig de golf adaptat, als 42 anys, em vaig reunir amb aquesta comunitat de persones amb discapacitats, algunes de molt més severes que la meva, i vaig descobrir que eren capaços de relativitzar-ho tot i viure amb un somriure, amb objectius a curt termini.