Fher Olvera
Fher Olvera, líder de Maná, que avui actuen al Festival de Cap Roig
MÚSIC
La banda mexicana Maná, liderada pel carismàtic cantant Fher Olvera i que actua aquesta nit al Festival de Cap Roig, s’ha convertit després de gairebé 30 anys de carrera en una de les indiscutibles referències del rock llatí.
Maná s’han convertit, amb el pas dels anys, no tan sols en una de les bandes de referència del denominat rock llatí, sinó en un símbol del compromís amb qüestions socials i polítiques. El carismàtic vocalista Fher Olvera està al capdavant del quartet mexicà des dels orígens, i més enllà de la seva inconfusible presència escènica hi ha la seva mirada clara i una opinió sense condicions. L’aclamada formació actua aquesta nit al Festival de Cap Roig (22 hores).
Alguna sorpresa per a qui s’acosti a escoltar-los?
D’Espanya crec que ja sabem quins gustos són els que dominen entre els nostres aficionats; toquem les més representatives del nostre repertori, i hem fet alguns arranjaments especials. Però, com sempre, la cosa és divertir-se, i en aquest aspecte crec que tenim un avantatge, perquè tenim l’humor al nostre favor. Aquest és el secret; al mateix nivell, això sí, que la nostra adrenalina i
la nostra passió per la música.
Quan vostè puja a l’escenari, quina és la prioritat?
Depèn del punt del concert. Al principi surts entregat, traient cap enfora i connectant a poc a poc amb la gent, i quan ho estàs fent comença la retroalimentació, i això va creixent de forma natural. Amb tota la sinceritat del món, molt poques vegades m’ha passat el contrari: dels molts milers de concerts que hem fet, només en dues o tres ocasions recordo que no hagi passat aquesta retroalimentació. I a Espanya aquesta sensació és brutal. És forassenyada la
manera que el públic espanyol es lliura en els nostres concerts.
Alguna explicació?
Els espanyols i la banda vam connectar des de molt al principi, i no sabria dir gaire bé què és. Hi ha molts artistes llatinoamericans que els ha costat de connectar amb el públic d’aquí i que no ho han aconseguit, perquè el públic espanyol té un nivell cultural alt.
Per cert, l’any passat li van donar la medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts. El va xocar?
Jo no crec gaire en els premis. No en tinc ni un, a casa, i a més crec que te’n treuen més que no pas t’aporten en la teva vida artística. Tot i això, aquest l’atorga un grup d’acadèmics, de gent... Mira, m’estimo la cultura espanyola enormement, des de Salvador Dalí (el meu fill es diu Dalí en honor seu) fins a Sabina. Va ser molt de grat, i més venint d’Espanya, que per mi és un país molt culte, tant en les lletres com en la música. I això ho hem de reconèixer tots els llatins, perquè d’aquí venim. Ens sentim molt afalagats de tenir aquestes lletres espanyoles que vostès ens van deixar, en això que alguns anomenen conquesta però que no ho va ser.
Com veu l’actual boom de les anomenades músiques urbanes, inclòs el reggaeton, a mig món?
És difícil predir el seu recorregut, però sí que es pot veure que aquesta música és tan monòtona en el seu ritme que si no troben variables musicals desapareixerà molt ràpid. El reggaeton pot arribar a ser molt tediós si l’escoltes gaire estona, i a més no sols trobar-te una poesia d’alta qualitat, allà dins. És molt visceral, i el bo d’aquest tipus de situacions és que et plantegen un desafiament molt interessant, perquè si tu no et poses al mateix nivell en què es situen tots els altres, llavors d’alguna manera et distingeixes. Està molt bé distingir-se d’una bola de músics que s’estan autoseguint com un ramat. I tu, en aquesta situació, pots distingirte en lletres, arranjaments, músiques i missatges.
Quin missatge creu que transmet actualment Maná?
Nosaltres parlem de tot, de la vida en general, el que vol dir que parlem de l’amor, el desamor, la sexualitat, els somnis, i també des del principi missatges sobre drets humans i el medi ambient. I estem involucrats en aquests temes.
Què opina del mur que vol construir el president Trump entre Mèxic i els Estats Units?
Quan vens d’un president com Obama a un altre de tan racista com ell, el xoc és sideral. Només puc dir que com més alt sigui el mur més alta serà l’escala o més llarg serà el túnel. És una qüestió populista electoral que ell atia de cara a una classe social del seu país que no sap el que és el famós somni americà.