El risc de la desgana

El comte de Mirabeau, una de les figures més controvertides de la Revolució Francesa, deia que el perill més gran que hi ha és governar massa. Però no és cert, el que comporta realment risc és governar poc, perquè tard o d’hora els ciutadans perceben la inoperància dels mandataris i acaben per enviar-los a la paperera de la història. Un dels problemes de la Catalunya actual és que, de tant acumular somnis, ens oblidem de la realitat. Ahir Toni Soler escrivia (Ara) que percebia desgana institucional. La seva tesi era que el poder català pensa que “si estem fent república, a qui li interessa l’autonomia”, si bé oblidava que governar bé és la base per obtenir la confiança dels ciutadans. Però la CUP ho ha tornat a repetir les últimes hores, per boca de Carles Riera, proclamant que a Catalunya no té sentit l’autonomisme. I el mateix Carles Puigdemont, de tornada a la seva republicana casa de Waterloo, hi insistia, passant de llarg de les comissions bilaterals per millorar l’autogovern, perquè se suposa que el que ha de fer l’Executiu de Pedro Sánchez és donar resposta a la demanda d’autodeterminació.

Un govern té tot el dret a treballar per la independència, però la seva primera responsabilitat és posar fil a l’agulla per millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans. La llista d’assignatures catalanes pendents és llarga i el Govern central està disposat a parlar de molts dels dèficits que s’arrosseguen. Seria una insensatesa no esgotar aquestes negociacions fins al final. Però Puigdemont ha amenaçat Sánchez des de 1.200 quilòmetres dient que s’acaba el període de gràcia que li ha concedit la seva formació.

Amb un Parlament amb la persiana abaixada fins a l’octubre i una Generalitat a mig gas, seria important que la classe política recuperés impuls com més aviat millor. Almenys el que té l’economia catalana, que, malgrat tot, continua creixent.