Històries de comissaria
L’expolicia i escriptora britànica Clare Mackintosh publica ‘Si te miento’
La dita que la realitat supera la ficció és tan real que l’escriptora Clare Mackintosh ha hagut d’incloure una nota explicativa en la seva última novel·la per recordar al lector que l’argument de la seva quarta novel·la, Si te
miento, està basat en fets reals.
CULTURA
La realitat té considerables inconvenients per a un escriptor. El principal és que els fets reals sovint són massa inversemblants per funcionar en un relat fictici, que ha de tenir una mínima credibilitat sota pena que el lector o espectador se senti decebut i abandoni. Per això l’escriptora de best-sellers i expolicia britànica Clare Mackintosh va decidir que la seva quarta novel·la, Si te miento (Debolsillo), inclogués una nota final on revela els fets en què es va inspirar per escriure el llibre. “El cas és tan increïble que, si no aclareixo que hi ha una base real, segurament molta gent diria que la història és massa poc realista; que aquestes coses no poden passar”, explica a La Vanguardia.
El que a l’escriptora li va interessar de l’esdeveniment verídic en qüestió no va ser tant el fet en si com les conseqüències que va tenir per a les víctimes, en aquest cas descendents i altres familiars. A la novel·la, la principal damnificada és l’Anna, mare d’una nena de pocs mesos. Fa un any des que la mare de l’Anna, Caroline Johnson, es va llevar la vida tirant-se per un penya-segat de Beachy Head. Set mesos abans, el pare havia fet el mateix, just al mateix lloc. L’Anna troba a faltar la seva mare més que mai i no es vol obsessionar amb la seva mort. Però de sobte sorgeixen dubtes sobre si realment ella i el pare es van suïcidar o bé van morir d’una altra manera. La pregunta es planteja quan ella rep una nota anònima amb un missatge inquietant i breu: “Suïcidi? Pensa-ho millor”. L’Anna creu al principi que el significat és clar: “La meva mare va ser assassinada”. La veritat resulta una mica menys simple.
Mackintosh va treballar 12 anys a la policia britànica, fins que el 2011 ho va deixar per raons personals. Va començar a escriure per a diferents publicacions, i aviat va posar fil a l’agulla amb la seva primera novel·la, Te dejé ir (2014), que va resultar una bomba i li va permetre dedicar-se a la literatura –a més dels seus fills– a temps complet. Després vindria Te estoy viendo (2016), que també es va convertir en un fenomen editorial. Ara lliura a Espanya Si te miento quan ja prepara la seva quarta obra.
Què li aporta, a l’hora d’escriure, la seva experiència de 12 anys com a policia? És una pregunta obligada. Ella la respon amb la precisió i l’ordre propis del seu anterior ofici: “Hi ha tres formes diferents en què haver estat policia m’ajuda a escriure”, diu. “La primera es refereix a l’avantatge d’haver passat tots aquests anys observant la naturalesa humana entre gent diversa. Crec que quan les persones estan sotmeses a l’enorme estrès relacionat amb un crim, sigui com a autor, com a víctima o com a testimoni, totes es comporten amb una honestedat especial. Et permeten veure la naturalesa humana de manera molt descarnada, i això és molt interessant a l’hora de narrar en qualsevol gènere literari”, assenyala. La segona utilitat de l’experiència policial en la seva nova dedicació és més òbvia. Té a veure amb l’alt i directe coneixement de com funcionen les investigacions; de la manera com els policies s’intercanvien informació i estableixen contactes amb l’exterior; de com són les cel·les i fins al soroll que fan les seves portes quan es tanquen. “Tot això em permet injectar realisme a les escenes del crim de cada novel·la”.
La tercera però no menys important és que “ser policia no és tan diferent de ser novel·lista”, afirma. I la seva argumentació no té pèrdua: “Com a detectiu, la meva feina era trobar els perpetradors i les víctimes dels crims: comprendre el que havia passat, com havia succeït i de quina manera havia afectat cada un dels implicats i afectats. Havia d’escoltar totes les versions per trobar la veritat, incloses les mentides dels acusats. Després havia de reconciliar totes les històries i presentar-les d’una manera prou atractiva perquè un jutge i un jurat poguessin seguir la trama: una cosa molt semblant al que faig ara, només que avui el meu públic no són
“Els criminals de les novel·les sempre semblen uns fenòmens quan la veritat és la contrària”
uns jutges, sinó els lectors”.
L’escriptora reconeix, en canvi, que tot novel·lista dedicat al gènere policíac ha de prendre bona distància de certs aspectes de la realitat criminal, més enllà que siguin més o menys versemblants. I és que al món real la immensa majoria dels delinqüents són summament matussers. És un assumpte en què ningú no s’atura, indica quan li traiem el tema: “Tothom se centra en si els fets i les investigacions són autèntics, però ningú no comenta que els criminals de les novel·les semblen ser sempre uns fenòmens quan la veritat és la contrària. Perquè, tret que tinguin molta experiència, normalment no són gens professionals ni precisament uns genis. Solen haver comès el crim per un rampell, i gairebé sempre ho fan fatal”.