El temps de la mandra
Joana Bonet busca amb la ploma el que caracteritza millor el període vacacional: “Les vacances són la promesa postergada, els tàrtars del desert de Buzzati que no van arribar mai, l’esperat Godot, la representació de tot allò que esperem llarg temps i que després passarà per sobre de nosaltres en un instant, esvaint-se sense que gairebé l’assaborim”.
No sabem exactament què repara l’estiu, però l’esperem amb fe, com si amb ell ressuscitéssim a trossos. Perdre el sentit de la urgència, aquest és el mandat interior i alhora el desafiament, igual com desocupar-se i despreocupar-se. Pensar les vacances equival a projectar la felicitat, una quimera impossible de sostenir a llarg termini però prou coqueta per deixar-se seduir a xarrupades. El filòsof Ismael Grasa escriu al seu deliciós llibre La hazaña secreta (Turner), que “el que potser faci valuosa la nostra esperança és que no tenim cap raó per tenir-ne”.
Aquesta setmana, un company publicista m’explicava que ell treballa el doble al juliol perquè és el mes de l’any en què obté millors resultats: “Ja se senten amb els peus a la sorra, i amb aquesta eufòria és impossible dir que no. Per això s’assoleixen acords amb més facilitat. És l’excitació del final de curs”. El juliol és avui un nou desembre; les empreses tanquen el primer semestre, anticipen xifres per acabar l’any i contrasten pressupostos. Es tracta d’una sensació semblant a arribar a la meitat del trajecte. I en la nostra eterna contradicció,
Vivim tot l’any lluitant contra el que ara desitgem: la mandra, el més light dels pecats capitals
correm per poder parar, i ens apugem l’ànim per desmaiar-lo així que apaguem el telèfon.
D’on ve aquesta joia? Quina mena d’ingenuïtat altera els sentits? Repetim histriònics “no puc més! Sort que només em queden tres dies...” conscients que voregem el límit de l’extenuació i que ens multipliquem de forma absurda sense que ningú ens ho demani. Les vacances són la promesa postergada, els tàrtars del desert de Buzzati que no van arribar mai, l’esperat Godot, la representació de tot allò que esperem llarg temps i que després passarà per sobre de nosaltres en un instant, esvaint-se sense que gairebé l’assaborim.
“Responguem a l’ambició que ella mateixa és la que ens fa venir de gust la solitud”, assegurava Montaigne. Vivim tot l’any lluitant contra el que ara desitgem: la mandra, el més light dels pecats capitals. “Repugnància a la feina”, diu el diccionari. Vici que allunya de la feina i de l’esforç, fluixesa, distracció o tardança, negligència, tedi o distracció, indolència. Deixar-se gronxar per les hores sense buscar cap acció-reacció en les coses. Mentre la resta de pecats pertanyen a un esquema de rudimentària psiquiatria sobre neurosi o conductes alterades, la mandra no envesteix el món i manca de tints diabòlics. És abandonament i renúncia, amb una acceptació gairebé mística del no fer res. En tot cas, tancar els ulls i imaginar tot allò que podria succeir. No desenganxar-se dels llençols, desemmandrir-se lentament, recuperar el verb vagarejar, sentir el corrent d’aire que entra per la finestra, celebrar la manca d’entesa amb les hores. Les vacances, aquesta estació intermèdia entre el son i la vigília.