Els temes del dia
La preocupació per l’arribada de milers d’immigrants a les costes andaluses els últims mesos, i les conseqüències negatives que té la vaga del taxi per a la imatge i l’economia de la ciutat de Barcelona.
ANDALUSIA camina preocupada per l’arribada constant d’immigrants a les seves costes i els serveis d’acollida estan atapeïts. Des de començament d’any ja han arribat més de 17.000 persones des del nord de l’Àfrica, unes mil més que les que van arribar en tot el 2017. El ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que va anar divendres a supervisar els dispositius d’acollida a Algesires, va voler treure ferro a la situació i va assegurar que s’està lluny del col·lapse. Però la qüestió és, sens dubte, molt preocupant.
El problema, tot i això, era previsible fa ja diversos mesos. Des que es va tancar la frontera grega, l’onada d’immigrants des del nord de l’Àfrica es va centrar en Itàlia i Europa no va atendre els requeriments d’ajuda per part de Roma. El resultat va ser que avui Itàlia està presidida per un Govern xenòfob, molt similar als de l’Europa de l’Est i Àustria. El tancament de les fronteres italianes als vaixells de salvament va fer que les màfies canviessin la mirada cap a Espanya. Va coincidir amb el canvi de govern per la moció de censura i una baixada de la tensió marroquina sobre els traficants de persones –es diu que amb l’objectiu de recordar a l’executiu de Sánchez la importància de la tasca de control del regne alauita– que l’arribada de pasteres es va multiplicar, especialment sobre les costes gaditanes. Pocs s’han atrevit fins ara a acusar Pedro Sánchez d’haver provocat un efecte crida amb el gest de l’Aquarius i l’anunci de la retirada de les concertines –iniciativa que per cert no s’ha concretat–. Però, sens dubte, l’ofensiva de l’oposició per aquest tema arribarà.
És evident que el Govern espanyol ha de reforçar les accions per fer front a aquesta nova onada. L’executiu de Pedro Sánchez té una carta a favor i és que, fins ara, la societat espanyola ha demostrat l’enteresa i voluntat suficients per superar amb una dignitat notable els problemes derivats de la immigració, especialment la de finals dels noranta i primer decenni del XXI, i molts sectors s’han mostrat disposats a continuar acollint persones que fugen de les guerres i de la fam. Però el Govern ha de multiplicar el seu esforç perquè Europa reflexioni i actuï de forma diferent a com ho ha fet fins ara, que ha estat la d’amagar el cap sota l’ala i comprar els serveis d’acollida a turcs i a governs nord-africans. El resultat, a més de trair els valors fundacionals de la UE, ha estat d’una enorme ineficàcia, tal com s’ha demostrat. Podrà Sánchez canviar aquesta dinàmica i convertir l’assumpte de la immigració en un problema europeu, que és del que es tracta?
La recent visita del president francès, Emmanuel Macron, a la Moncloa es va segellar amb acords en matèria d’immigració il·legal, així com un pla per a països d’origen i trànsit. L’inquilí de l’Elisi va parlar de superar les visions nacionals del problema i de la “necessària cooperació a nivell europeu i des del punt de vista humà” del problema. Però aquest no és un assumpte només de bones paraules, sinó de polítiques que aprofitin el que té de positiu el fenomen i, alhora, de plans destinats a frenar la sagnia humana als seus països d’origen. Evidentment no és una qüestió fàcil de resoldre. La totpoderosa Angela Merkel ha trobat en aquest litigi la pedra política de la seva sabata, la qual cosa indica fins a quin punt és difícil de resoldre. Però tot el que no passi per aquests dos eixos està destinat al fracàs i a crear un problema molt més greu, en tots els sentits, que el que ja s’atalaia en l’horitzó de la Unió Europea.