La condició necessària
Som a les portes de l’agost i la crisi catalana ha entrat en una fase d’enquistament que, contra el que podia semblar després de la moció de censura, no va camí de la desinflamació. La lògica circular del moment és la del bloqueig crònic, a causa de la situació dels presos polítics i dels exiliats: l’existència de líders empresonats fa molt difícil (per no dir impossible) fer política i, alhora, la manca de política no permet imaginar la sortida de la presó i el retorn de l’exili de les dones i homes responsables del procés. L’Estat emet senyals diversos en aquest sentit: la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, diu que li agradaria que els presos estiguessin en llibertat provisional mentre la fiscal general, María José Segarra, afirma que es continuarà perseguint tots els polítics investigats diguin el que diguin els jutges alemanys. Tot això passa quan, al Congrés dels Diputats, els independentistes catalans li recorden a Sánchez que no han firmat cap xec en blanc.
La revista The Economist –que no és precisament el fanzine d’un casal de jovent independentista– recomana que s’alliberin els presos catalans, que se’ls acusi de “desobeir la Constitució” i que se’ls suspengui durant un temps llarg, tot per evitar efectes contraproduents per als poders espanyols. Els prescriptors internacionals saben –com sabem molts aquí– que un judici per rebel·lió no contribuirà gens ni mica a tornar a la política. El sector de l’independentisme més contrari a revisar l’estratègia del procés en clau gradualista espera que l’actitud dels jutges del Suprem –que no amaguen el seu ressentiment per tot el que ha passat al tribunal de Schleswig-Holstein– doni més ales i més suports a un moviment escapçat però encara altament motivat i disposat a mobilitzar-se les vegades que calgui, malgrat les picabaralles partidistes. La tàctica de Puigdemont –ara retornat a Waterloo– es basa a aprofitar amb habilitat de karateka tots els cops rabiosos que dona la justícia espanyola.
Deixar en llibertat els presos i permetre el retorn dels exiliats és condició necessària –no suficient– perquè fer política entre Madrid i Barcelona no sigui una noble aspiració només fonamentada en bones i vagues intencions. No pas perquè ho diguin a The Economist, sinó perquè qualsevol anàlisi realista i amb sentit comú –sense visceralitat– condueix a aquesta conclusió. Però no és només l’independentisme el que està molt dominat per les emocions, també els poders de l’Estat actuen des de la fe fanàtica i a cop calent, extrem que el jutge Llarena exemplifica tan bé com la brutal repressió policial del dia 1 d’octubre i els discursos del nou líder popular. Casado competeix obscenament amb Rivera a l’hora d’amenaçar l’independentisme, cosa que em planteja una pregunta important: les elits econòmiques que han beneït el recanvi al PP de debò pensen que la profunda crisi catalana es resoldrà amb més cops de porra i més polítics empresonats?
Deixar en llibertat els presos i permetre el retorn dels exiliats és indispensable per tornar a fer política