Resiliència
Després d’anys de pessimisme raonat em confesso moderadament optimista. Han estat deu anys de crisi dividida en dues parts, una d’econòmica del 2008 al 2013 i una altra d’institucional des del 2013. En totes dues el sistema s’ha sotmès a colossals proves d’esforç de les quals sortirà reforçat.
La crisi financera va soscavar els fonaments de l’economia. Després de 15 anys de creixement, en pocs anys vam perdre el 9,2% del PIB, vam passar d’un 8% a un 27% d’atur, d’un deute nacional d’un 36,1% a un del 98,8% del PIB i d’un superàvit fiscal del 2,2% a un dèficit del 10,95%. La prima de risc va arribar gairebé als 650 punts, i una devaluació interna monumental va empobrir famílies i va trencar empreses.
De tot això ens hem recuperat bé. Hem crescut per sobre del 3% durant tres anys i les previsions són optimistes almenys fins al 2022. La taxa d’atur, encara que sigui alta, continua baixant, i les empreses són més eficients i exportadores que abans de la crisi, i a més la base emprenedora creix exponencialment.
Per descomptat, tot és fràgil i depèn de condicions externes: la política monetària pot endurir-se, el preu del petroli pot augmentar, el turisme decaure o pot complicar-se el context internacional (Brexit, guerra comercial, Itàlia...). Però el sistema –hi hagi qui hi hagi a la Moncloa– reaccionarà a la pròxima crisi amb més fortaleses i decisions més sàvies que el 2008, incloent el compromís amb l’ortodòxia fiscal que consagra l’article 135 de la Constitució. Per la seva banda, les empreses estan menys palanquejades i més ben gestionades, i la banca més sanejada. Continuem tenint una educació pública nefasta i poca inversió en R+D, però els dos problemes estan més identificats i el teixit productiu més alerta als canvis disruptius procedents de la digitalització.
Superada la crisi econòmica, el 2013 vam començar una gran crisi institucional: fragilitat dels partits polítics, amenaça a la integritat territorial i recanvi en la direcció de l’Estat.
Tots aquests temes tenen un nexe comú: la insuficiència dels controls al poder (checks and balances, en anglès) en moltes comunitats autònomes (i en alguns ajuntaments). Al contrari, durant vint anys no hi ha hagut casos de corrupció rellevants al nivell de l’Estat central. El sistema es va immunitzar
El que ha passat no ha estat per manca de competències i símbols, sinó per excés i mal ús de les unes i els altres
després dels últims escàndols de l’era González de tal manera que des d’aleshores el Govern central –amb els seus ministres, secretaris d’Estat, directors... mentre estaven en el càrrec– ha deixat de ser el lloc adequat des d’on finançar partits polítics o enriquir-se personalment. Aquest grau de control exhaustiu, ex ante i ex post, subtilment instaurat en l’Estat central, no s’ha traslladat a les administracions autonòmiques. La corrupció enquistada a Madrid, València, Andalusia, Catalunya i les Balears té en comú amb el projecte secessionista català justament això: la percepció per alguns governants autonòmics que el seu poder no té límits. Es controlen tants recursos, es té tanta capacitat de propaganda,
es poden crear xarxes clientelars tan espesses, que al final un s’acaba oblidant de la seva funció de servidor de l’Estat, de la seva submissió a la llei i fins i tot de l’origen dels recursos administrats. En faltar els controls adequats, el poder ha permès transmutar, gairebé sense voler, alguns líders regionals en cacics omnipotents amb ínfules d’estadistes.
Però el sistema també es vacunarà aquesta vegada. Un país on un exmembre de la família reial acaba a la presó, el partit governant ha de dimitir per una sentència judicial i tots aquells que des del poder s’han saltat les lleis (corrupció o secessió) acaben processats és un bon país. És un país on preval la separació de poders i l’Estat de dret. No és un país perfecte, però sí millor que molts d’altres.
Els que pensen que amb més dosis d’autogovern acabarem amb aquests “excessos de governança” pateixen, intueixo, d’una certa ingenuïtat. Tot el que ha passat no ha estat per manca de competències i símbols, sinó en tot cas per excés i mal ús de les unes i els altres. Sense més i més eficients checks and balances la temptació del nepotisme, la corrupció i la demagògia continuarien sent aquí. Els líders continuarien mobilitzant el carrer des del poder per blindar-se (com els dictadors), de manera que dels seus errors respongui un poble manipulat per pensar que totes les seves desgràcies procedeixen de l’Estat central. Per això penso que qualsevol reforma del règim territorial hauria de prioritzar la necessitat d’establir controls més estrictes a l’arbitri dels governants (i parlaments) autonòmics.
A això cap afegir la necessitat que la segona ciutat de l’Estat, una marca global tan potent com Barcelona, tingui més protagonisme en la governança del tot i no només en la d’una part.
El dia que tot això passi, i passarà, es posarà fi a l’alienitat perifèrica i al victimisme insofrible, la resiliència haurà canviat en sentit comú i el sentit comú en il·lusió per una nova època.