Després de Déu?
Que Déu és absent de la nostra societat europea és una dada innegable, com va profetitzar Nietzsche. Però Nietzsche no va parlar d’inexistència sinó de mort de Déu. I, per deixar les coses clares, va afegir: “L’hem matat nosaltres”. L’absència de Déu és, doncs, una opció nostra, no una dada prèvia al nostre existir amb la qual ens trobem. Les raons d’aquesta opció seran diverses: perquè l’home pugui créixer i ser lliure (Marx o Sartre), per alliberar-nos d’il·lusions infantils (Freud) o per explicar l’escàndol del mal... Però el que sembla clar és que, més que en la inexistència, la nostra societat viu en “l’exili de Déu”, en expressió precisa de Lluís Duch.
Des dels orígens el diví sembla haver estat percebut com un Poder Suprem al qual devem l’ésser i que actua per sobre de nosaltres. En els grans poemes homèrics, les accions humanes (una batalla, una empresa o viatge) no tenen el resultat planejat per l’home, sinó el decidit per algun poder diví superior. El que succeeix és que al panteó homèric els déus es barallen entre ells i ajuden o fan fracassar els humans sigui per complaure algun devot (que li haurà fet abans un bon regal), o per fastiguejar a una altra divinitat que protegia aquest devot. A l’Antic Testament bíblic hi perviu una mica d’aquesta manera primitiva de veure: no és l’home qui triomfa o fracassa en el seu obrar, sinó Déu qui produeix aquest resultat: “L’home proposa i Déu disposa”, dirà després el refrany (bastant bast segons la meva opinió). Però l’Antic Testament afegeix a aquesta manera de veure un matís absolutament nou: Déu dona la victòria o la derrota, l’èxit o el fracàs, no per simpaties o regals rebuts, sinó com a recompensa o càstig per alguna conducta ètica.
La gran aportació d’Israel a la història humana és la vinculació profunda entre sentiment ètic i vivència religiosa. Per això, la seva gran batalla no és la lluita contra l’ateisme, sinó contra la idolatria. Els ídols es diferencien del Déu veritable no en el fet que siguin déus menors sinó que són, per dir-ho així, “déus sense ètica”: no estan per exigir bondat sinó per donar-me la raó davant els altres. Llenguatges com el de Trump o el Bush júnior confirmen aquesta observació per poc que se’ls analitzi.
Aquesta aportació del poble jueu culmina en com Jesús de Natzaret revela Déu. Fins i tot sent reconegut i confessat com la Manifestació plena de Déu, Jesús no ensenya res sobre Déu. Es limita a dir que podem anomenar-lo Abbà (Pare) i que això ens exigeix un canvi de mentalitat que reclama la plena confiança en Ell i la llibertat-igualtat-fraternitat entre nosaltres, com a expressió i verificació d’aquesta dignitat de fills. A això anomenava Jesús “regnat de Déu”.
Per això (i en contraposició a altres teologies que cenyeixen l’experiència de Déu a la mateixa intimitat o a la naturalesa), la mística judeocristiana vivencia Déu en la història: allà on sembla més difícil trobar-lo. Tan difícil que el mateix cristianisme va relegar aquest regnat de Déu en el més enllà de la història, provocant així reaccions que prometien el regne de Déu per a aquesta història, encara que fos amb altres noms (paradís socialista, Maig del 68...), i que avui, davant el seu fracàs, prefereixen mirar resignadament al propi melic o a l’Orient.
En aquest context es comprèn que l’exili de Déu abans evocat hagi produït
El perill actual no és que la gent no cregui en Déu, sinó que cregui en ídols i converteixi la laïcitat en superstició
Potser la mort que va anunciar Nietzsche no sigui la de Déu sinó la de l’anomenada “civilització judeocristiana”
una sensació inconscient d’orfandat que el mateix Nietzsche va descriure com ningú (i potser només ell es va atrevir a fer-ho): “On va ara la Terra? Caiem sense parar? Anem cap endavant, cap enrere, cap algun costat, errem en totes direccions? Hi ha encara un dalt i un baix? Ens persegueix el buit? Haurem de convertir-nos en déus?”... Aquest tipus de preguntes només podia néixer en la tradició judeocristiana: en una cosmovisió en què la història és un àmbit de creativitat i de progrés. No allà on la història és pura aparença o etern retorn, i l’ésser hu- mà una simple part d’aquella naturalesa.
Així, l’exili de Déu va anar donant lloc primer a una “època de l’anhel”, després a una època del disbarat i avui al que es podria anomenar època “dels placebos de Déu”, que funcionen com un recurs terapèutic per sentir-nos millor: apel·len a Déu “pel consol que ens produeix, però no esperen ser desafiats amb Déu”, en fórmula feliç d’un teòleg nord-americà. Potser doncs el perill de la nostra hora actual no és que la gent no cregui en Déu, sinó que vagi creient en ídols i converteixi la laïcitat en superstició.
I és que la idea de Déu molesta sempre: perquè el primer que suggereix és una experiència d’alteritat (dit teològicament: “A través de l’altre arribem a l’Altre” en un resum mínim del cristià). Però l’alteritat ens molesta i de vegades molt: per alguna cosa deia el Zaratustra de Nietzsche: “Tots som iguals davant de Déu! Però ara aquell Déu ha mort”. Potser per això va afegir Nietzsche que, mort Déu, o ens convertim en superhomes o serem “els últims homes”. Aniria bé no oblidar això quan el citem: perquè no sembla que estiguem aconseguint la primera alternativa...
Per això si els cristians es dediquessin a denunciar i ridiculitzar (com la Bíblia) aquells falsos déus “obra de mans humanes” (els Diners i la Nació entre els primers), potser farien un bon servei a la laïcitat. Perquè des d’un Déu autèntic es relativitzen tots els nostres absoluts com es relativitza la diferència entre el nivell del mar i l’Everest, si la mirem des d’un extrem de l’univers. Però, per no oblidar la història, això cal fer-ho sent també allò que Gloria Fuertes, en expressió genial, va qualificar com “poetes de guàrdia”. Potser, doncs, la mort que va anunciar Nietzsche no és la de Déu sinó la de l’anomenada “civilització judeocristiana”. Això pot portar més bé que mal: perquè, d’altra banda, Déu va reapareixent avui renovat, en algunes trajectòries personals difícils i desconegudes, encara que dignes de ser més ben conegudes.
De moment, pot ser que la tasca del creient d’avui no sigui tant anunciar Déu, sinó proclamar el que K. Barth va anomenar el significat “del fet absolutament transformador que Déu existeix”. Continuarem per aquí.