Les sèries també viuen en una bombolla
La lluita per aconseguir una part del nou mercat del servei a la carta gairebé ha fet triplicar el nombre d’estrenes en 15 anys
Sempre s’han produït més sèries de televisió de les que es podien consumir. Però no ha estat fins aquests darrers anys quan molts espectadors han tingut la sensació que, malgrat veure’n més que mai, no donen l’abast per gaudir de totes les que voldrien. I fins i tot, en alguns casos, es viu la situació amb angoixa. Com s’ha arribat fins aquí?
Entre altres raons, la primera és una senzilla realitat com que, efectivament, ha augmentat el número de sèries que es produeixen. Només el nombre d’estrenes gairebé s’ha triplicat als Estats Units en 15 anys, i ha passat de 182, el 2002, a 487 el 2017. Tothom vol tenir part del pastís en un mercat nascut relativament fa poc com és el vídeo a la carta (el servei VOD; video on demand, en anglès). D’altra banda, a més d’en nombre, les sèries també han crescut en qualitat. És l’efecte HBO, nascut a partir de Los
Soprano i la famosa tercera edat d’or de les sèries. Els usuaris s’han convertit en addictes d’un format de ficció que ja no es considera un gènere menor. Això porta que la demanda de sèries augmenti i s’hagin convertit en una forma d’oci molt important.
L’arribada i consolidació de Netflix i el seu model de consum en línia, en què l’usuari pot veure els seus continguts favorits quan vol i on vol, comporta l’aparició d’aquest nou mercat en què moltes empreses han entrat o estan a punt de fer-ho. I no només les vinculades al món de la televisió, com la mateixa HBO o CBS, sinó també les de comerç electrònic, com Amazon; tecnològiques, com Apple, Facebook o YouTube, i també d’altres com Walt Disney, que sempre ha estat creadora de contingut però que ara vol arribar al consumidor de manera directa, sense intermediaris. La lluita per dominar el mercat fa que cada cop s’inverteixi més en producció audiovisual, sobretot des del 2010: “Com que és un model de negoci basat en la subscripció, es necessita oferir contingut diferenciat i de manera continua per retenir audiència, i això es fa produint contingut propi”, explica Judith Clares, professora de ciències de la informació i de la comunicació a la UOC. “D’aquí aquest volum de producció”, assenyala.
Un volum per sobre de les necessitats de mercat però que continuarà existint mentre hi hagi aquesta “guerra de subscriptors” i les empreses continuïn prioritzant l’objectiu de dominar el mercat. Una estratègia que ha portat al sorgiment d’un bombolla de producció de sèries a escala mundial (la voluntat de tots els sectors és actuar de manera global) de la qual es desconeix si acabarà petant o bé s’estabilitzarà.
“Quan finalitzi el traspàs dels espectadors de la televisió tradicional al VOD, el panorama s’estabilitzarà i només quedaran els grans grups”,
analitza Toni de la Torre, crític de sèries i autor del llibre Historia de las
series. “També és raonable pensar que acabaran havent-hi fusions entre productores de continguts mentre que d’altres no sobreviuran, perquè no crec que hi hagi mercat per a cinc o sis Netflix”, vaticina Iván Gómez, professor de la facultat de Blanquerna-Universitat Ramon Llull.
Amb tot, aquesta voràgine de producció i oferta de continguts, de moment dominada a escala mundial per Netflix i HBO, s’ha de veure incrementada per l’entrada de gegants com Apple, Facebook, YouTube o Disney. Són empreses molt ambicioses que volen participar en el negoci perquè saben que pot esdevenir molt lucratiu si l’encerten i produeixen una sèrie d’enorme èxit, encara que sigui només una. Xifres com les de la comèdia The Big
Bang Theory ho demostren: cada capítol costa 10 milions de dòlars (és a dir, 240 milions l’any), però els beneficis pugen anualment a 2.800 milions, només amb l’activitat generada als Estats Units. Ara bé, aquestes companyies no entren en el negoci només per una qüestió econòmica, sinó també “per raons de visibilitat i marca’, apunta el professor Iván Gómez. “Segurament no trauran rendibilitat econòmica directa, però necessiten estar posicionats, perquè són sectors amb límits temporals i tot pot canviar en poc temps; d’aquesta manera temptegen possibles extensions de negoci per al futur i, en aquest sentit, la televisió és efectiva”, afirma.
El nou model de producció i consum de sèries ha conduït a aquesta bombolla de futur incert, però en paral·lel també ha tingut efectes po- sitius per a la indústria i els usuaris: des del fet que ara siguin més fàcils i immediats fenòmens mundials com Joc de trons o The
walking dead fins a la internacionalització de la ficció; és a dir, que a Espanya es puguin veure sèries sud-coreanes o brasileres i que a l’Índia o l’Argentina puguin gaudir de La casa de papel o Merlí. També s’ha donat impuls a les sèries de nínxol, produccions basades en temàtiques molt concretes que abans no trobaven productora i que “ara són claus per retenir subscriptors”, destaca la professora Clares.
Amb aquest model també es consolida el trencament de la frontera entre cinema i televisió, tot i que l’origen d’aquesta ruptura tingués lloc fa dues dècades, quan HBO va apostar per les sèries de qualitat i molts competidors la van imitar. “Això va provocar un canvi de percepció per part del públic i de la indústria respecte a les sèries”, apunta De la Torre. Un canvi que ha facilitat que la frontera s’hagi dinamitat del tot perquè, amb la gran inversió que ara es fa en sèries, es poden fitxar grans noms del cinema, davant i darrera de la càmera, que s’involucren en un projecte en funció de la seva qualitat i no de la pantalla on es veurà, un fet inimaginable al segle XX. A més, han trobat, per part dels nous productors de sèries, una llibertat creativa de què no disposen en els grans estudis de cinema.
La necessitat de les plataformes d’oferir contínuament continguts nous als subscriptors també deixa una altra bona notícia: productors, creadors i actors de diferents països fora del món anglosaxó ara tenen l’oportunitat de vendre els seus productes a un agent internacional i accedir a un públic global. A Espanya cadenes tradicionals, amb Antena 3 al capdavant, han entès que la seva ficció ha de tenir una segona vida després de l’estrena a la cadena, però també des de la televisió de pagament (com Movistar+, Fox, TNT i també les seus de Netflix o HBO) s’ha donat impuls a la ficció local per competir en clau interna però amb voluntat, alhora, d’exportar-la fora.
Com que no plou mai a gust de tothom, quan l’oferta de sèries és la més completa de la història, molts espectadors se senten aclaparats perquè no assumeixen que no es pot veure tot. El que es podria entendre com un efecte negatiu de la bombolla de sèries no és tal. En realitat, el que s’ha guanyat és llibertat d’elecció: “Quan algú entra en una llibreria no s’atabala perquè no pot llegir tots els llibres que hi ha”, compara De la Torre per fer entendre que el canvi experimentat aquesta última dècada s’ha d’entendre com a positiu en tots els aspectes.