Un llenguatge endimoniat

Hollywood, amb pel·lícules com L’exorcista, i altres narradors de ficció han contribuït a caricaturitzar qüestions com l’existència del dimoni i la realització d’exorcismes. I expressions com “pràctiques satàniques”, “possessió diabòlica”, “dimoni al cos” o “crida dels esperits” semblen pròpies del passat, allunyades de la racionalitat i del coneixement científic. I el mateix es pot dir de comportaments en què les persones diuen “parlar llengües inexistents i incomprensibles” i pateixen atacs en què “treuen escuma per la boca” o “leviten”.

I, tanmateix, ens arriba la notícia que el Vaticà organitza cada any cursos de formació d’exorcistes i suggereix als bisbes que, atès l’augment de casos en què es produeix una “presència del maligne”, nomenin nous exorcistes, com acaben de fer els bisbes de Vic i Girona. En l’últim curs, celebrat el mes d’abril passat, el cardenal Ernest Simoni, de 89 anys, un veterà exorcista, va voler apuntar-se a la modernitat explicant que cada dia realitza quatre o cinc exorcismes a través del mòbil i recita les oracions necessàries en llatí, tal com faria si el ritual el fes presencialment.

L’Església diu que Jesús va fer exorcismes, que hi ha qüestions relatives als miracles, a l’existència del dimoni o de l’Esperit Sant o a la resurrecció de la carn que no s’expliquen racionalment, sinó únicament per la fe. I per curar-se en salut assenyalen que només un 2% o un 3% dels endimoniats ho són realment i que la resta són gent amb problemes psiquiàtrics. Els exorcistes, en conseqüència, el primer que fan és descartar els casos que puguin tenir una curació psíquica.

Així i tot, i encara que només sigui per una qüestió semàntica o d’imatge, l’Església catòlica (i altres religions que també fan exorcismes) s’haurien de plantejar una actualització del llenguatge relatiu al dimoni. I sorprèn que el papa Francesc, tan intuïtiu en els aspectes comunicatius, no hagi fet passos en aquest sentit.