Una marca indeleble?
Barcelona és campiona del món en resiliència, però l’orgull propi i la paciència dels altres tenen límits
En una conversa recent amb el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, tots dos ens vam posar fàcilment d’acord a concedir a aquesta ciutat el títol de campiona mundial en resiliència. La capacitat dels barcelonins per sobreposar-se a condicions adverses, en alguns casos traumàtiques, sense perdre aquell elevat esperit crític que els caracteritza, no en deixa de sorprendre. I la mateixa admiració ens produeix la solidesa de la marca Barcelona, que al llarg de l’últim any ha suportat amb enteresa tot el que es pot aguantar i una mica més.
Fa un any parlàvem dels problemes als controls de l’aeroport del Prat i de les gracietes dels comandos turismofòbics. Poc després vam afrontar la tragèdia del 17 d’agost, superada/oblidada aquí amb una rapidesa inusual entre les ciutats víctimes recents d’atacs terroristes. A continuació, i sense temps per recuperar-nos, la tensió política es va traslladar al carrer, va arribar el ball de bastons del ’1- O, les manifestacions i contra manifestacions, el 155, el desgovern. Les aigües van tornar relativament al seu curs però amb el bon temps van aparèixer un cop més els problemes a l’aeroport i, sense solució de continuïtat, una vaga del taxi full
time, que avui arribarà al sisè dia, amb la insòlita ocupació d’una de les principals artèries de la ciutat inclosa. Tot això condimentat amb un repunt del petit delicte i la consolidació del fenomen dels narcopisos, una sensació creixent de descontrol de l’espai públic i un més que evident creixement de la població marginal i marginada. I, tot i així, Barcelona conserva una molt bona reputació internacional, és capaç d’atreure inversions i talent, manté un alt grau d’excel·lència en àmbits tan dispars com la gastronomia i la investigació... continua enamorant. Cert, tenim gairebé totes les condicions per ser uns privilegiats, però els últims temps estem entossudits a posar contínuament a prova el nostre orgull propi i la paciència dels altres.
Potser pensem que la marca Barcelona és tan potent –que ho és– que res no la podrà tombar. Però, i si resulta que aquesta marca no és indeleble? Per si de cas, faríem bé de deixar de temptar el diable. El setge indefinit al qual el sector del taxi està sotmetent el centre de la ciutat no va precisament en aquesta direcció, és una aposta diabòlica que no resulta del tot explicable en un moment en què totes les parts s’han compromès a renegociar les regles del joc. Unes regles, sigui dit de passada, per a les quals no hi ha fórmules màgiques per molt que, quan viatgem pel món, ens enamorem fàcilment de l’Uber de torn i dels seus preus irresistibles. Vegeu el que passa, per exemple, a Nova York, on el creixement imparable d’aquestes plataformes de serveis non stop que competeixen contra el taxi està provocant seriosos problemes de congestió del trànsit que obligaran les autoritats locals a posar-hi fre i a revisar la normativa.
Quants de nosaltres no hem sentit aquests dies la sentència categòrica de “no tornaré a agafar un taxi en la meva vida”? Segurament, la majoria dels que fan aquesta afirmació a cop calent no compliran l’amenaça, però és indubtable que el taxi està perdent la batalla de la imatge, i això, per a aquest col·lectiu tan heterogeni i amb una immensa majoria de professionals correctes, però al qual històricament no sol acompanyar una bona fama, pot resultar terrorífic.