El mar també existeix
Sis mil passatgers s’embarquen en el ‘Symphony of the Seas’, un creuer amb 20 restaurants i 15 piscines
El creuer més gran del món, atracat ahir al port de Barcelona, té un total de 2.759 cabines
El primer que sorprèn en arribar a la terminal B del port de Barcelona és la fila índia, ordenada, de turistes agrupats en famílies que travessen el moll de Ponent estirant una maleta. És l’una del migdia i fa un sol de justícia que acompanya una humitat insuportable. Hi ha japonesos, hispans, europeus que caminen des del metro de Drassanes a prop de Colom sense cap taxi que els porti fins al seu creuer. Una parella de canadencs, amb una nena que du una pamela vermella que te la menjaries a petons, explica a la cua de l’embarcament (és al mar on realment s’embarca) que han trigat quaranta minuts fins a arribar al
Symphony of the Seas. Aquests dies parlem, amb la vaga de taxis, dels problemes per accedir a l’aeroport, però, en època de creuers, el mar també existeix. Això malgrat que els americans (més de la meitat del passatge de 6.000 persones) ja venen perfectament organitzats en autocars contractats per Royal Caribbean. La resta d’habitants d’aquesta ciutat flotant de 228.000 tones accedirà avui al vaixell més gran del món suant i assumint el principal risc del viatge de vuit dies: la gran grip. Com a bon alberg regentat per nord-americans, l’aire condicionat és d’una generositat demostrable. L’impacte rebut per les baixes temperatures a l’entrada principal del creuer és aplaudit d’allò més per la gent que assumim la derrota davant la majoria, però que pensem que on hi hagi el novembre que s’aparti l’agost.
El Symphony of the Seas impressiona per fora i no te l’acabes
per dins. És com entrar en un centre comercial amb habitacions i vistes al mar. Comparteixo planta (la vuitena de quinze, així de bèstia) amb diferents tipus de gent: els que vesteixen informal, els que
sembla que van de safari o els que només els falten les maraques caribenyes. Destaquen les bermudes masculines, un evident desastre no superat per la humanitat, i una enorme quantitat de gent amb gorres (dels Hornets, dels Knicks, de Rossi, de Rihanna...).
El vaixell té 2.759 cabines: la meva, amb vista al mar. I és que quan vas en un creuer amb el preu lliures el teu estrès a canvi d’una gestió amable de la tranquil·litat . Quan ha arribat la maleta a la cabina de sobte apareix l’Engelbert, un hindú que serà el meu assistent i juraria que un actor important en aquest creuer. Tot amabilitat, m’apressa a baixar fins a la planta 6, on el passatge rebrà les ordres que haurà de seguir. Ens amunteguem en diverses àrees. Em toca el Cafè Promenade (sí, hi ha Promenade, com a Vacaciones
en el mar). Dins vídeo i en una pantalla surt el capità, Ron Hempstead, tot ben plantat, tot elegant, tot blanc, llegint un text d’advertència per si cometem alguna bogeria o per si el Symphony
of the Seas fa un Titanic. Al cap de deu minuts ens dispersem i la gent es llança a descobrir aquesta bèstia amb 20 restaurants i 15 piscines. A les 18.30 h sona un cop de clàxon descomunal. Els 362 metres de vaixell deixen anar amarres i es dirigeixen a Palma. A la coberta de la planta 16 un dj punxa Solo de Demi Lovato. Doncs així vuit dies. A la coberta ningú no llança paper higiènic per la borda mentre el mar es veu d’un blau espaterrant. Sento l’Engelbert a la porta: “Tot bé, senyor?”.