Vocació cultural
CÉSAR LÓPEZ ROSELL (1940-2018) Periodista
Aquest cap de setmana Peralada s’ha aixecat trista. César López Rosell, un dels periodistes habituals de la cita empordanesa, ens ha deixat d’una manera tan sobtada que semblava una de les seves clàssiques ironies. La seva última visita al festival va ser fa un parell de setmanes, amb motiu de la Giselle que va presentar el Ballet du Capitole. L’endemà d’escriure la crònica d’aquest ballet per a El Periódico de Catalunya, López Rosell va ingressar a l’hospital de Sant Pau per fer-se unes proves. Immediatament li va ser descoberta aquella malaltia que apareix i se t’emporta porta quan menys t’ho esperes. La professió, la seva dona i els seus amics el van acomiadar aquest dissabte al tanatori de Collserola.
Amb en César hem compartit mil i una batalles, viatges, espectacles, hores als aeroports i xerrades interessants. Amant de la música en tots els seus vessants, el trobaves tant al Liceu gaudint d’una òpera de Wagner com a L’Auditori amb una proposta de música barroca. La seva analítica reflexiva dels espectacles als quals anava va enriquir el discurs cultural a Catalunya.
La seva carrera com a periodista s’havia iniciat en el camp esportiu. Originari de Lleida, es va formar en la premsa local i va ser cap d’esports del Diario de Lérida, formant equip amb gent com Tatxo Benet o el també mort Enric Bañeres, que va conduir la secció d’Esports a La Vanguardia. El 1981 el va fitxar El Periódico per al Mundial de futbol, tot i que més tard va dirigir El Dominical.
El seu destí, però, al diari barceloní en què va passar un quart de segle de la seva vida era la secció d’Espectacles, que va dirigir durant anys, fins a jubilar-se, l’any 2007. Cosa que no va significar que deixés el periodisme. Reconvertit en crític musical i teatral, va estar onze anys cobrint tota mena de cites culturals, a Barcelona o fora. I no faltava a cap estrena dels muntatges operístics de La Fura dels Baus, ja fos a Europa, als Estats Units o a Austràlia. Carlus Padrissa i Àlex Ollé rebien dijous passat a la nit amb consternació la notícia de la seva mort.
Era en aquests contextos en què teníem oportunitat també d’intercanviar opinions sobre el present i el futur de la premsa escrita. La necessitat d’oferir al lector de paper la crònica del que havia passat la mateixa nit anterior no va ser un obstacle per a ell. Fins i tot en edat de jubilació mantenia la seva activitat i lliurava els seus textos amb la immediatesa que els nous temps requereixen.
Inseparable de la seva dona, la també periodista Esperanza Navarret, recorrien junts els festivals de música clàssica de mig món. L’últim en què vam coincidir, el festival de la Primavera de Praga, ens va donar l’oportunitat de compartir butaques a la sala Dvorak del Rudolfinum mentre ateníem el programa Jerusalem de Jordi Savall, de qui el mateix Cèsar era gran admirador. La seva constància i interès real per l’art el van convertir en un referent fins i tot de grans cantants d’òpera.
Els teus col·legues et trobarem a faltar.
Va començar a treballar a esports i va acabar sent un referent de la crítica musical i teatral