Un llegat insuperable
Peralada s’impregna en un instant del llegat musical de Plácido Domingo com a cantant i de Carmen Mateu com a mecenes
Hi ha vegades en què una òpera no és només una òpera o que un cantant és més que una estrella. Hi ha vegades en què la comunió entre públic, artistes i mecenes agafa cos. I això es va viure ahir al Festival de Peralada quan l’aparició de Plácido Domingo va amplificar l’absència de l’enyorada Carmen Mateu, l’alma mater d’aquest certamen estiuenc, i al final tornar-la més present que mai.
El públic va gaudir d’una vetllada excepcional: Plácido Domingo va pujar als 77 anys a l’escenari del festival que va ser el projecte de Carmen Mateu, una mecenes lliurada a la causa. El seu amor per la música i les arts escèniques es va encarnar ahir en un dels seus artistes-amics preferits. I així va ser que el llegat de Domingo com a cantant i el de Mateu com a mecenes es va fondre i es va palpar més que mai a l’Auditori del parc. No hi havia absències. Hi havia certeses. I ho va confirmar el públic amb l’aplaudiment tancat final. Va passar un àngel. Una cort d’àngels.
Visitant l’exposició sobre la trajectòria de Carmen Mateu, a la biblioteca del castell de Peralada, ens aturem en aquella fotografia ampliada que hi ha de tots dos. Domingo i Mateu es miren, comparteixen alguna cosa, han vingut al món a entregar-se a l’art. Hi ha una exquisida complicitat entre ells. És el 2011, quan se celebra el 25è aniversari del certamen.
La resta de les vitrines, de les joies pictòriques o dels bustos històrics són la prova d’aquest amor insubornable de Mateu per un món vist a través del prisma de l’art. Carmen Mateu apareix fotografiada amb Dalí, una altra gran amistat. I amb els artistes que formarien part de la família del festival, com Montserrat Caballé, Josep Carreras, Mario Gas, Àngel Corella, Jonas Kaufmann o Sondra Radvanovsky, a més de membres de la reialesa europea –és a dir, Lady Di, la reina Sofia o els actuals reis d’Espanya–. Els prop de cent mil volums que acull la biblioteca –inclòs el miler d’exemplars d’El Quixot– envolten no només les imatges de Carmen Mateu –bonica en el seu look Costa Blava dels anys cinquanta o enfundada en els dissenys de Balenciaga i Pertegaz–, sinó les joies pictòriques i escultòriques que li agradava col·leccionar. Fins i tot hi ha canelobres de plata, que van ser regal de Felip IV.
Sí, Carmen Mateu formava part de l’elit cultural del país. I aquell programa de l’edició del festival de Bayreuth de l’any 1955, al qual la va portar el seu pare, confirma que la música culta va formar part natural de la seva educació.
Per això la Thaïs d’ahir a la nit en versió concert contenia un plus per al públic del festival. Domingo, això és, Athanaël, el monjo de la comunitat cenobita que viu a la vora del Nil pertorbat pels somnis de desig que li causa la bonica Thaïs, va irrompre en escena amb menys gallardia que altres vegades, però va complir amb tota aquella primera mitja hora en què no té rival en escena, sense perdre de vista la partitura. Fins que Michele Angelini, el noble Nicias, que és l’actual amant de Thaïs, li fa la rèplica i fa pujar uns quants graus la temperatura a l’escena. Una calor que va in crescendo quan irrompen les esclaves Crobyle i Myrtale, unes magnífiques Elena Copons i Lídia Vinyes Curtis, que amb Sara Blanc van formar un formidable trio de veus femenines catalanes... Fins que arriba ella, la cortesana i sacerdotessa de Venus Thaïs, interpretada per una de descomunal Ermonela Jaho, de vermell seducció.
El cor i l’orquestra del Teatre Reial es tornava a situar a l’escenari del parc, aquesta vegada per brindar un Massenet fidel, rotund, pertorbador... De plorar de debò. És clar que aquesta vegada la dirigia Patrick Fournillier –que no té res a veure amb el mestre que Jonas Kaufmann va portar la nit abans.
Ermonela/Thaïs va passar de passejar el seu cos espectacular a brandar la seva delicada ànima convertida al cristianisme. El públic es fonia. Amb ella al costat, Domingo va saber imposar-se. Potser la veu, el charme i el control escènic han deixat de ser el seu trumfo, i precisament per això el seu cant va sonar més sincer i desesperat que mai. Pel que fa a ella, va superar l’èxit de l’estiu anterior, amb Madama Butterfly.
Des de les llotges el seguien els reis de la cuina: Joan i Josep Roca. I va tornar Pau Gasol. Quin públic incondicional!
Ermonela Jaho es converteix en estrella del festival i supera amb ‘Thaïs’ el seu èxit de l’any passat