Una gran ensopegada
Carousel
Direcció: Daniel Anglès Direcció musical: Xavier Torras Lloc i data: Grec (28/VII/2018)
Des de fa cinc anys el públic que va al Teatre Grec s’ha acostumat a pujar una nit a Montjuïc per gaudir d’una agradable vetllada gronxat per les melodies de Broadway o el West End. Cita estival, amb l’encant d’una sincera falta de pretensions, compensada per l’amor al gènere dels artistes que hi participen. El Grec havia aconseguit fixar una petita tradició gairebé sense proposar-s’ho. A cada edició, un mesurat pas endavant. Era la Nit dels Musicals.
Aquell títol ha desaparegut en la nova etapa liderada per Daniel Anglès, responsable de la direcció artística de la passada edició. Ha volgut marcar la seva arribada amb un gest ambiciós: una versió semiescenificada de Carousel. El gran musical de 1945 de Rodgers i Hammerstein, autors de títols que per la seva complexitat escènica i artística no acostumen a representar-se lluny de Londres i Nova York. Estrena absoluta en català. Ensopegada important.
Si una cosa deixa en evidència aquesta proposta fallida és que el desig d’anar a més no es correspon amb el rigor invertit. Com a mínim, falten assajos per a una aventura tan important. Només així s’entenen els errors, repartits equitativament entre orquestra, cor, solistes i cos de ball. Falta general d’afinació; veus protagonistes que semblen lluitar –i no sempre triomfar– contra les dificultats de partitures que exigeixen solvència lírica; coreografies embolicades, embotides en espai insuficient. Absoluta falta credibilitat dramàtica en les interpretacions. Conseqüència: rialles generals en l’escena més tràgica.
Pitjor encara és l’absència d’un to dramàtic conseqüent amb el to turmentat de l’obra. És il·lògic triar un títol seriós per permetre que Ivan Labanda caricaturitzi el seu personatge com un intrús enviat per Mel Brooks o animar la funció amb un cameo de Tomàs Molina. O convertir la classe treballadora de Maine en transsumptes de La festa del blat de Guimerà. O sostreure-li tota l’atmosfera onírica al ballet –hereu del d’Oklahoma!– amb una coreografia de classicisme caducat. Un viatge inesperat al poble de Giselle. Ni rastre de l’energia de Michael Kidd. Errors que a més deixen nu el qüestionable permissiu missatge sobre violència masclista que hi ha en l’argument. La situació ja estava escrita en el drama de Ferenc Molnar (Lilliom), però l’autor no estava obligat a un final esperançador que deixava l’agressor sense el seu etern càstig. Coses bones de Carousel: la serietat amb què Miquel Fernández assumeix el rol protagonista de Billy Bigelow –encara que defalleixi en alguna frase musical– i la garantia de professionalitat i estil que aporta la presència d’Anna Moliner.