Final de temporada
Fins al segle XVIII hi havia cinc estacions: primavera, estiu, ‘estío’, tardor i hivern
Fins pràcticament al segle XVIII les estacions meteorològiques castellanes eren cinc: primavera, estiu, estío, tardor i hivern. La primavera, les primeres calors, significava el renaixement de la vida i el reinici de la roda que continua movent la nostra existència. El món es desemmandreix després del llarg son hivernal, la terra deixa de ser dura i glaçada i pot tornar a ser conreada. Un any més hem sobreviscut a la mort de la naturalesa. Era una estació molt llarga, dels últims freds a la ja plenitud del fruit, del gener al juny, i després arribava l’estío (sí, en castellà s’entén millor la distinció que en català; és evident), amb el cereal en saó i, de seguida, entre els primers dies de juliol i els primers de setembre, l’estiu pròpiament dit, el ferragosto dels italians, Sírius en l’horitzó, a punta de dia, l’estrella del matí, aquell temps de canícula i cants de cigala, càntir, suor i migdiada i persiana abaixada en una finestra que no s’obrirà fins arribada la nit.
Avui, últim dilluns de juliol, tanquem la barraca i finalitzem la temporada. Espero que ens retrobem al setembre, el mes de les recuperacions i les promeses ajornades. Però abans passarem, cadascú buscant la fresca com el gos busca l’ombra, aquests dies de sol abrasador i calors desarmants. Ens envairà la galvana, si caminem per l’Empordà, tan emparentada amb l’acedia o acidia medieval, meitat mandra i meitat tristesa. Taedium vitae, spleen (que vol dir “melsa” en anglès), malenconia, malalties de l’ànima que s’agreugen amb les temperatures sufocants, com diuen que pateixen més els dolors de l’absència els ancians i els amants. També és un temps, però, per a aquella folgança sempre una mica culpable, encara que aquest any deurà ser-ho una mica menys, malgrat que el paisatge cremi en febres de molts graus. Toca descansar i reposar-se, resistir aquest any no sé si astronòmic o meteorològic que ha estat massa per a molts de nosaltres. No l’hi recordaré ara, l’últim dilluns de juliol, però que si Trump, guerra comercial, canvi climàtic i tot allò nostre, des de la collita d’octubre a les presons de l’hivern. Perdó, havia promès no recordar-los tot això. Així doncs, deixin estar per un temps el malestar que els oprimeix, sigui del signe que sigui, i retrobin-se amb gent que els estimi, amb paisatges que vostès estimin, amb tot el que els recordi i evoqui la vida. Perquè ha passat un any més i hem sobreviscut, almenys els que ho hem fet. Perquè sí, també caldrà fer recompte i recordar els que ja no hi són, els que van quedar enrere, en algun monticle d’aquesta terra avui calcinada. Però hi som; continuem vius. I això és motiu més que sobrat per donar gràcies i esperar el millor del renaixement que una altra vegada arribarà, no ho dubtin, per més llarg que sigui l’hivern, per més trista que resulti la tardor, encara que avui només vegin les cendres de l’últim incendi i el sol els encegui la mirada.
Bon estiu i fins al setembre!