Al passadís de la fama
Geraint Thomas guanya el Tour en la novena participació, gairebé un rècord, després d’aprofitar l’ombra de Chris Froome i no fallar en cap terreny
Un britànic en l’historial del Tour comença a ser habitual. Però un gal·lès, això ja és novetat absoluta. I que guanyi un ciclista que disputa el seu novè Tour i que mai abans no havia acabat entre els deu primers, això ja és notícia. Gairebé un rècord, perquè només ho supera el neerlandès Joop Zoetemelk, vencedor l’any 1980 en el seu... desè Tour! Però és que Zoetemelk havia acabat entre els deu primers... en tots els nou anteriors. I fins i tot havia estat cinc vegades segon.
Geraint Thomas entra en la història ciclista amb la seva victòria del 2018. Pel que s’ha explicat, però també perquè no era el cap de files indiscutible del seu equip, sinó que apareixia com a possible recanvi de Chris Froome, quàdruple campió. Però Thomas es va afiançar per davant del seu líder i amb petites esgarrapades de segons, sobretot amb bonificacions, va anar consolidant la seva posició de predomini a l’Sky. Fins que Froome, que ha patit un Tour ambientalment complicadíssim i venia de guanyar el Giro, va cedir. “Tot teu, G”, li va dir amb gran elegància. I G no va fallar. No ha fallat ni un sol dia. Cap caiguda, cap punxada, cap problema greu, cap defalliment. Tot i que ha reconegut dies difícils (“el de l’Alpe d’Huez, on vaig guanyar però abans ho vaig passar malament en silenci”) i ha hagut de recordar fets del passat per sortir-se’n. El seu primer Tour (2007), quan era el competidor més jove de tota la cursa. Va acabar penúltim. I ara, quan ho passa malament, relativitza. “Allò sí que era patir, anava cada dia l’últim a la muntanya, cada dia despenjat, tot sol amb una moto de la policia que m’acompanyava, i jo dient-me demà plego”. Era quan pesava tres o quatre quilos més.
Per guanyar un Tour calen algunes condicions. O si més no, ajuden força, més enllà, evidentment, de les imprescindibles capacitats físiques i mentals. Thomas ha tingut del seu costat la bona sort (cap incident inesperat, avaria o el que sigui). Ha tingut un equip potentíssim, el més fort de llarg. Aquest és el vuitè gran tour de l’Sky. Ha vist desaparèixer adversaris que haurien modificat tàcticament la cursa. Gent com Porte, Urán o Nibali, per exemple. I altres possibles rivals han tingut caigudes i incidents, com Landa, Quintana o el mateix Dumoulin, clarament perjudicat al Mûr de Bretagne. El neerlandès va punxar a 6 km del final (50 segons) i a més va ser castigat amb 20 més. En total va perdre 1m10s aquell dia i això és més del 60% del temps que l’ha separat de Thomas!
I encara hi ha un factor més que ha jugat a favor del vencedor del 2018: el paper de Froome. Per una banda per haver reconegut el kenià que no era el més fort de l’equip. I sense muntar una lluita interna. Però a més perquè Froo-
“Quan no anava bé recordava el meu debut, sempre últim, tot sol amb una moto de la policia” Tot li ha somrigut, a aquest gal·lès impertorbable que va començar com a recanvi de luxe del seu cap de files
me ha atret, duran dos terços llargs del Tour, la majoria de les mirades. Fins i tot el dia que va perdre pistonada, a Saint Lary, Landa reconeixia que no se’n refiava, que es pensava que feia comèdia. Mentre tothom vigilava Froome, Thomas anava creixent sota la pell sempre confortable i refermadora moralment del mallot groc. Li van créixer les ales i després ja era imparable.
El Tour 2018 va tancar les portes amb l’esprint royal de París. En aquesta ocasió amb victòria d’Alexander Kristoff per davant de John Degenkolb i amb un gal·lès al punt més alt del podi. Potser un dels reconeixements íntims que Thomas agrairà més serà entrar al passadís de la fama de la seva escola a Cardiff. A la Whitchurch High School penjaran el seu retrat al costat d’altres il·lustres esportistes que han passat per les mateixes aules, com el jugador de rugbi Sam Warburton... o el futbolista Gareth Bale.