“Competir ja és haver perdut”
Edat? Contemplo el meu final, perquè dona sentit al que visc. Soc parisenc i era un accelerat. Vaig deixar de ser trader per ser mestre d’escola: guanyo menys, però visc més. La meva dona i dos fills, també. Si al llac de la ment esperes que el fang es di
Aconsella als seus alumnes que no competeixin: ho fa per por de perdre?
Jo crec que competir ja és ser un perdedor. Necessitar comparar-se és no entendre el sentit de l’existència.
No som cavalls de curses, però els xinesos ens avancen i els coreans, més. Per guanyar-se un mateix, el primer és controlar el temps. Aprendre a gestionar-lo. Això és molt més important que competir per als meus alumnes, perquè ho ha estat per a mi.
Quan s’estudia una carrera, llavors, és important no córrer?
El que adverteixo en els meus alumnes és que la tecnologia digital i el viure corrents de pantalla en pantalla tendeix a separar-nos de nosaltres mateixos, del nostre cos i de les nostres emocions. No viure al lloc i en el moment ens dissocia i ens condemna a la neurosi.
Què els recomana?
Limitar al mínim les hores davant de la pantalla i respirar fins a tornar a percebre el temps natural del cos: quan estem cansats; quan necessitem una pausa. La tecnologia ens atordeix i ens fa oblidar el cos.
Els meus professors a l’escola em deien de
tot menys precisament que descansés. Jo els ensenyo als meus a observar-se i a prendre distancia quan s’acceleren. Vull que aprenguin a fer com els grans esportistes, que, després de grans competicions, prenen llargs períodes de descans i regeneració.
I després aprenen més?
Una imatge zen explica el nostre esperit com un estany que removem constantment amb emocions inútils i només quan deixem que el llot baixi al fons, l’aigua es fa transparent i en el fons neix la flor de lotus.
Esplèndida idea per a les vacances!
Li deia que lluitar contra el rellotge ja és haver perdut, però estem en una societat amb uns valors que ens empenyen a competir en aquesta carrera impossible.
Ningú no guanya mai contra un rellotge en marxa.
Hi haurà sempre 24 hores, així que l’única manera de no perdre-les no és esgotar-se contra el temps, que sempre ens derrota, sinó guanyarnos a nosaltres mateixos amb la seva ajuda.
Com?
Doncs deixant que actuï. Veient en el temps l’aliat que és. Intento ensenyar als adolescents, sempre accelerats, que la manera d’arribar més lluny sovint és quedar-se quiet.
Vostè ho fa? Jo era un bon matemàtic i treballava de trader als mercats parisencs.
Per què ho va deixar? Algun error greu?
L’error va ser no deixar-ho abans. La meva mare es va posar molt malalta i jo vaig tenir la lucidesa d’aturar-me per decidir què era més important: la meva mare o els meus bancs.
Se n’ha penedit mai?
No m’he penedit ni un sol moment de ser qui soc. De fet, soc tan feliç que vull compartir la meva vida recuperada. Donem massa temps a un sistema que ens canvia l’única cosa que necessitem, temps, per moltes que no necessitem.
Cal pagar el lloguer o la hipoteca o el iot o la tercera residència...
Caldria tornar, en la nostra escala de valors, el sistema financer al seu lloc i que ell ens torni el temps que ens treu.
Com?
Abandoni el complex de culpa per no anar accelerats d’un lloc a un altre per tal de guanyar més; per tal de tenir un ascens, una promoció...
Amb la qual creiem que tindríem més temps i diners per a la família i els amics.
Així és: alimentem aquest paradoxa absurda i les tecnologies digitals encara ens acceleren més perquè ens hiperconnecten a aquella mentalitat. Els meus alumnes arriben a casa i, en comptes de parlar, van perdent temps de pantalla en pantalla fins que arriben els pares, als quals veuen ficar-se de nou en altres pantalles a contestar correus.
Va perdre molt de sou quan va deixar la borsa i es va fer professor de primària?
Vaig guanyar vida. I els meus fills i la meva dona van tenir més pare. Té més sentit ensenyar els meus nois que especular. Em sento més útil.
He vist que els mentalitza i fins i tot posen multes als vianants accelerats.
El sentit de l’humor és una de les millors maneres d’enfrontar la lògica del sentit comú a la del capitalisme accelerat. I els nanos la capten.
Com els ho explicaria als grans?
Deixi de sentir-se culpable per no fer res i veurà com comença a fer un munt de coses que valen la pena; moltes més de les que feia perquè creia que no tenia més remei.
Res per obligació: tot per il·lusió.
I accepti que no pot ser perfecte; que no serà el millor ni el més guapo ni llest ni més cap ni més ric que ningú. Assumeixi-ho de debò i comenci a pensar en les seves necessitats i en no ser esclau de les seves ambicions. És alliberador.
Com explica això als seus estudiants?
Començo la classe amb exercicis de respiració i meditació. I desenvolupem la cooperació: els millors en cada àrea ajuden els menys bons. Així ja no competeixen: cooperen.
Què diuen els inspectors d’Ensenyament?
Ho valoren. Els agraden les meves pel·lícules. I també els parlo de la mort. La mare morirà algun dia va ser el llibre que vaig escriure després de deixar el banc. I el continuo reescrivint per viure millor.