Un Omega i el cromosoma Y
La policia italiana identifica l’esquiador francès que va morir als Alps el 1954 Henri Le Masne va tenir l’accident a prop del mont Cerví el dia que complia 35 anys
El misteri ha trigat 64 anys a resoldre’s. El 26 de març del 1954, just el dia que complia 35 anys, el ciutadà francès Henri Le Masne, funcionari del Ministeri de Finances a París, va abandonar el seu hotel, sol, per passar el matí esquiant. No va tornar mai. Va desaparèixer entre les neus perpètues i els gels del mont Cerví, als Alps, a la frontera entre Itàlia i Suïssa.
Gràcies a la tenacitat de la justícia i de la policia científica italianes, unida als avenços de la tecnologia genètica i al poder d’irradiació global de les xarxes socials, les restes de Le Masne, trobades el 2005 encara que no se sabia a qui corresponien, han estat finalment identificades. El germà petit, Roger, que té ja 95 anys, ha rebut la notícia amb gran alegria. És per a ell un consol tardà, però inesperat i extraordinari, davant aquella pèrdua que tant li va doldre.
Durant més de mig segle, el cadàver va quedar cobert de gel. El van trobar a una altitud de 3.100 metres. Però en aquell moment ningú no va poder lligar caps. Havia passat massa temps per vincular-lo a Le Masne, una desgràcia llunyana i oblidada. Era un mort sense nom, encara que se’n sabien algunes coses interessants. Es tractava d’una persona acomodada, miop, en la trentena i que feia 1,75 metres. Per què acomodada? Doncs en virtut dels esquís de fusta que duia, un model Rossignol Olympique, número 7200-210, comuns entre els esquiadors de cert estatus els anys quaranta i cinquanta. Els investigadors italians van deduir que el mort era “un esquiador assidu amb elevada disponibilitat econòmica”. Un altre detall corroborava aquesta hipòtesi. Els pals eren de metall, un luxe en aquella època. L’habitual era fer servir pals de bambú.
Altres troballes van contribuir a construir una identitat aproximada del difunt. Portava al canell un rellotge Omega, número de sèrie 11666171, que solia vendre’s a les colònies franceses del nord de l’Àfrica, com Algèria o el Marroc. A la butxaca hi havia un carnet vàlid per a 60 viatges al funicular Breuil-Plan Maison. Les botes eren d’alta gamma, amb doble lligament, anterior i posterior. També es van trobar unes ulleres de miop, de muntura de closca, amb més diòptries a l’ull dret. La camisa portava brodades les inicials M.M. Per una altra roba que portava, bastant lleugera, es va deduir que l’accident es devia haver produït al final de l’hivern o inici de la primavera. Hi havia una alta probabilitat, per diverses raons, que es tractés d’un ciutadà francès.
Aquestes informacions tan concretes amb prou feines van servir per avançar en la identificació de les restes. Però la justícia italiana no es va desanimar. El cas es va mantenir obert. El 2010 tots els elements coneguts es van introduir al nou banc nacional de dades sobre persones desaparegudes. Durant diversos anys, els funcionaris d’aquest servei van rastrejar a internet i en la premsa de l’època, amb resultat negatiu. El següent pas va ser extreure el perfil genètic de les restes, sobretot el cromosoma Y, per poder-lo comparar amb parents masculins de la víctima.
Quan es va tenir tota la informació, i com a enèsim intent d’aclarir l’enigma, la Policia d’Estat italiana la va divulgar per les xarxes socials, també en francès. Pocs dies després, Emma Nassem, neboda de Le Masne, va sentir la notícia en una ràdio i se li va encendre el llum. “I si fos l’oncle Henri?”, va pensar. Nassem es va posar en contacte amb el seu pare, Roger, i després amb la policia italiana. Una foto va mostrar que la muntura de les ulleres coincidia. N’hi va haver prou amb extreure saliva del germà per verificar, sense marge de dubte, que es tractava d’Henri. Roger no va poder contenir l’emoció. Va explicar a la premsa que al seu germà, solter, l’apassionava la muntanya, i que duia una vida normal, a París, com a empleat ministerial. Havia reservat una habitació d’hotel a la vall d’Aosta durant 15 dies. Allà hi guardava 35.000 lires italianes i 5.000 francs francesos, unes sumes respectables. Era un home elegant, a la ciutat i a la muntanya. Els rastres van delatar bastant bé la seva personalitat, però sense l’ADN potser mai no se n’hauria trobat el parador.