El salvatge costat correcte de la història

Si els tribunals cometen abusos de poder en forma de presó cautelar, si hi ha grups parlamentaris que retorcen reglaments per tunejar el motor de la història i si tant ens vantem que els carrers seran sempre nostres és lògic que els taxistes en vaga actuïn com actuen. Fill de la incompetència de les administracions, l’abús de poder és alhora un acte de desesperació i la certificació d’un fracàs democràtic. Les raons dels vaguistes contrasten amb l’arbitrarietat de com les defensen. L’alcaldessa Ada Colau s’adhereix a la causa, però no intervé en les formes d’una mobilització amb massa rampells d’insurrecció i d’intolerància. I la Generalitat? Elsa Artadi diu que el culpable és l’Estat espanyol mentre, des de Waterloo, el president Quim Torra, al costat de Valtonyc, es felicita de ser “al costat correcte de la història”. El problema és que, en paral·lel al magnetisme grandiloqüent i a la superioritat moral del costat correcte, hi ha la petita història diària, que a Barcelona ha creat situacions que, igual que en altres moments recents de tensió, fingim que no són tan greus perquè diagnosticar-los com el que són trencaria l’esperit de casa d’apostes en què s’ha convertit la política.

La geometria de la correcció històrica seria un bon tema filosòfic (i si la història fos esfèrica i no quedessin clares les hegemonies entre costats?), i podria ser debatuda fins a la extenuació a la Biennal del Pensament. Una biennal que, per capricis de la ironia, es diu

Ciutat oberta. L’obertura deu ser metafòrica i no deu incloure ni la Gran Via ni la racionalitat d’uns piquets que, a diferència del que afirmen sovint els portaveus de gremis i associacions d’empresaris, no perjudiquen la imatge intangible del turisme, sinó la vida tangible de milers de barcelonins i visitants. Resposta? Desconcert, ineficàcia i la impunitat com a signe d’identitat, que confon la tolerància amb la indiferència i que mitifica els drets a canvi de criminalitzar els deures. I, per part de les autoritats, promeses de reunions que ja veurem si estan pensades per trobar solucions o per agreujar el problema.

Al programa Interferències (Catalunya Ràdio), debat sobre les seqüeles polítiques, socials i culturals del Maig del 68 amb Pere Vilanova, Jordi Borja i Octavi Martí. Amb la lucidesa habitual, Vilanova diu que avui tenim l’avantatge de conèixer els detalls de la història però que, mentre la vivien, els protagonistes d’aquella insurrecció no en tenien ni idea, del que passava. O sigui: igual que ara. Vilanova, que és un home savi, també sap que ser al costat correcte de la història no eximeix ni de cometre injustícies ni de provocar catàstrofes.

La geometria de la correcció històrica seria un bon tema filosòfic