Gestos i desgovern: Colau és el futur de Sánchez?

Els nostres partits tendeixen a comportar-se com si fossin veritables exèrcits d’ocupació quan arriben al poder, sigui nacional, autonòmic o municipal, col·locant els seus fidels fins i tot en els càrrecs més tècnics. Quan nomenen algú, es tracta que la persona sigui “dels nostres”, amb independència que sàpiga el que fa o no.

Aquestes pràctiques tenen conseqüències greus per als ciutadans. No se li acudiria a ningú fer un contracte de compravenda d’una casa amb l’assessorament d’un activista sense experiència, i menys permetre a tal activista de partit que ens operés d’un tumor. Tot i això, el nostre sistema polític ha normalitzat el fet de relegar la competència i substituir-la per afinitat ideològica.

Les últimes setmanes hem vist el trist espectacle del nou president del Govern central i com ha fet servir empreses públiques de les quals depenen milers de famílies per recompensar els seus fidels. Un antic secretari d’organització ha estat nomenat per dirigir els Paradores nacionals, un referent turístic assimilable a una cadena hotelera de luxe. Un antic cap de gabinet dirigeix avui una empresa de logística com és Correos. Un membre de la seva executiva dirigeix l’institut demoscòpic de l’Estat.

El que s’aproxima, en un Govern central en minoria i reduït als gestos, amb una Administració ideologitzada i ocupada pels afins, es pot assemblar a la desastrosa gestió a Barcelona de l’alcaldessa Ada Colau.

Barcelona avui té el govern més minoritari de la història, de manera que la presa de decisions depèn de l’habilitat política de l’alcaldessa per construir majories de govern. Els reptes són nombrosos, però en el punt de partida va tenir certs avantatges: el pressupost municipal estava sanejat, al contrari del que passava en altres ciutats com és el cas de Madrid, i les infraestructures funcionaven. La ciutat era una de les més atractives del món.

Sense capacitat tècnica, i amb una majoria limitada, envoltada d’afins, però incapaç d’arribar a acords, l’alcaldessa va decidir adoptar una política de grans gestos i paraules. L’hem vist en totes les salses, en totes les polèmiques, a tots els teatres. On no l’hem vista és fent la seva feina: gestionar la ciutat, governar. El balanç és demolidor, per a la solvència pressupostària, per a la política social de què tant presumeix, per a la gestió de l’ordre públic, que va assumir voluntàriament, i, en definitiva, per al futur de la ciutat.

La situació pressupostària és terrorífica. El desquadrament en els comptes municipals és de tal magnitud que l’era de l’austeritat a Barcelona està començant ara, just quan acaba a la resta d’Espanya, amb retallades d’un terç en el pla d’inversions municipals que afectaran principalment centres educatius, com ara guarderies i escoles, programes socials, equipaments esportius, zones de jocs infantils, etcètera. Seran 87 milions d’euros d’ajustos l’any 2019, que s’afegiran als 21 milions d’euros d’ajustos en el que queda per acabar el 2018, d’acord amb el document intern que el govern de Barcelona va fer arribar als gerents i que fins ara cap dirigent municipal no ha desmentit.

En termes d’ordre públic, a Barcelona les coses no es poden fer pitjor. És fàcil fixar-se ara en el caos que ha esclatat aquests dies al sector del taxi. Però fa anys que els problemes s’acumulen.

La impunitat amb els okupes ha acabat deteriorant la vida als barris, molt concretament al Raval, on la narcookupació ha posat els veïns en situació límit. Els manters campant com volen han provocat la irada protesta dels comerciants de la ciutat, farts de la impunitat que propicia l’alcaldessa i la seva passivitat quan els intolerants s’apropien dels espais públics.

Finalment, i això és el més preocupant, hi ha el balanç en termes del futur de la ciutat. Tots volem veure una Barcelona innovadora i vibrant. Però en comptes d’això, tenim una ciutat amb una imatge de marca que ha patit un brutal deteriorament. L’alcaldessa Colau ha perdut, amb la seva desídia (i la dels seus amics del procés), l’Agència Europea del Medicament. Amb la seva moratòria hotelera, ha perdut diversos hotels de cinc estrelles, capaços de portar el turisme de qualitat que necessitem.

Si a tot plegat hi afegim les retallades d’inversió anunciades i el deteriorament de l’ordre públic, no és difícil imaginar una Barcelona que, si continua per aquest camí, pot passar d’aquí uns anys de ser una ciutat bonica, plàcida i segura amb problemes solucionables a una distopia a l’estil Mad Max, un lloc on els incívics i els delinqüents trobin empara.

La veritat és que les lliçons són tan òbvies que fa una mica de vergonya haver d’assenyalarles: per governar una complexa ciutat (i més encara, un país), cal saber-ne, i cal voler fer-ho. El talent a l’Administració sí que importa. Els gestos buits no són substituts de les moltes decisions que ha de prendre un governant.

Tant de bo el senyor Pedro Sánchez aprengui totes aquestes lliçons que tan costoses els estan resultant als barcelonins.

El desquadrament en els comptes és tan monumental que condemna Barcelona a una era d’austeritat El president ha de saber que els gestos buits no substitueixen les decisions que ha de prendre un governant