Panoràmica
Darrer article de la temporada, i, en lògica, petit resum d’un moment històric que podria manllevar el títol d’aquella famosa pel·lícula, perquè és indiscutible que ha estat l’any que hem viscut perillosament. El període que va de la Diada del 2017 a l’estiu del 2018 ha estat l’etapa política més tensa, difícil i complexa des de la transició, i cap indicador fa creure que la tardor vinent serà tranquil·la. Perquè si una cosa és clara, amb tots els matisos que cada franja ideològica vulgui posar-li, és que el conflicte català està obert en canal, no mostra símptomes de solució i les posicions es mantenen pètries.
En mirada retrospectiva, la primera conclusió aterra en el camp de la física quàntica, perquè aquests darrers mesos han acumulat una densitat política, social i emotiva de tal magnitud que semblaria que han passat anys des d’aquella Diada esperançada, amb l’u d’octubre com a gran colofó, i la repressió que vindria després. Cada dia ha estat un calendari sencer, i les notícies han cavalcat a tal velocitat que han ensopegat les unes amb les altres. Probablement trigarem anys en poder digerir tot el que hem viscut col·lectivament, no endebades hem escrit un capítol transcendent
Hem viscut l’etapa política més tensa des de la transició, i res no fa pensar que la tardor serà calma
en la història de Catalunya. Un capítol que encara és obert, i el resultat del qual és tan boirós que dinamita qualsevol temptació de prospectiva.
Pel que fa als fets més rellevants, no hi ha dubte que la repressió ha estat la mare de totes les notícies, tant la policial durant l’u d’octubre com la generada a través del 155, o l’exercida pel poder de la toga, amb la conseqüència malvada dels presos, els encausats i els exiliats polítics. Novament, doncs, Espanya ha repetit la seva obcecació històrica d’intentar resoldre per la violència del poder establert allò que hauria de solucionar per la via política. A partir d’aquí, l’acceleració dels esdeveniments ha col·lapsat totes les portades, amb la traca final de la victòria internacional de Puigdemont sobre el jutge Llarena i tot el llanerisme, que havia contaminat l’espectre judicial, Lamelas y Marchenas inclosos. És evident que Llarena pot repetir el sostenella y no enmedalla de patètica tradició castissa, però Alemanya ha creat sentència rotunda, i a partir d’aquí, mantenir les acusacions bunqueritzades de la rebel·lió, la sedició i etcètera, només demostrarà internacionalment fins a quin punt no hi ha justícia, sinó repressió i venjança.
Què passarà a partir del setembre? Tot està tan obert, que tot és possible: des d’una sortida honorable per a presos i exiliats (via Fiscalia o TC) fins a judicis delirants amb condemnes d’anys de presó; des del manteniment dels dos governs, el català i l’espanyol, fins l’acceleració del calendari electoral; i en el rerefons, el paper de Puigdemont, el Consell de la República i la mirada internacional, cada dia més atenta i més crítica. Tardor, doncs, calenta i incerta.