Els de dalt
Les recents eleccions celebrades en el Partit Popular han estat objecte de comentaris i anàlisi de tota mea. Més enllà de les observacions sobre la personalitat dels candidats, aquells comentaris revelen trets del nostre sistema polític i estereotips que, nascuts del més fosc de la nostra societat, enterboleixen la nostra vida política i que, repetits fins a la sacietat, afecten la qualitat de la nostra democràcia. Triarem dos exemples entre alguns de possibles.
Per a alguns, l’elecció de Pablo Casado significa el final d’un govern tecnocràtic. A mi no em sembla que els governs de Mariano Rajoy puguin qualificar-se de tecnocràtics; però, suposant que ho fossin, cal preguntar-se si una tecnocràcia –és a dir, un govern en el qual els tècnics tenen el poder– és una bona cosa.
Al nostre país, el prototip del tècnic és l’enginyer de camins: ho van ser Cerdà, Echegaray, Torres Quevedo, Sagasta, Manuel Lorenzo Pardo i Victoriano Muñoz, per esmentar-ne només alguns entre molts de molt il·lustres. L’escola infonia en els seus alumnes una vocació de servei públic i un afany de modernització, a imitació del que passava a les Grandes Écoles franceses; i, aquí com allà, els enginyers de camins van formar el nucli d’una elit tant en l’Administració com en l’empresa i, en ocasions, en la política. Però no com a tecnòcrates, sinó com a tècnics. No veig perfils comparables entre els nostres anteriors ministres.
Un tècnic, per bo que sigui, no té per què ser un bon governant. Aborda problemes ben definits, treballa amb materials sotmesos a lleis conegudes, amb eines provades, i la seva feina consisteix a trobar la millor solució possible. En sentir-se competent al seu terreny, no té gaire paciència amb les objeccions que li puguin venir de llecs en la matèria. El polític, al contrari, s’enfronta més a processos que a problemes concrets, treballa amb un material –els seus conciutadans– volàtil i canviant, amb un arsenal d’instruments d’eficàcia dubtosa, i la seva feina consisteix a trobar una solució que combini molts criteris: eficàcia, cost, equitat i sort. Potser és per això que els governs tecnocràtics floreixen en règims dictatorials o almenys autoritaris com l’Espanya del desarrollismo o la Xina de Deng Xiaoping: el tirà s’encarrega d’aplanar els obstacles que entorpeixen la solució tècnica. Potser és també per això que la Xina ha crescut molt més de pressa
Concedir un pes excessiu a la militància allunya de la política molts que podrien ser bons servidors de l’Estat
que l’Índia, un país amb un règim més democràtic. Podem concloure que ni hem tingut governs tecnocràtics en la nostra democràcia ni els necessitem, encara que no estaria malament que les exigències tècniques pesessin una mica més en la formació de les decisions polítiques.
“Una victòria dels de baix davant dels de dalt”, resa el segon comentari, que ve, diguem-ho de passada, d’una font anònima, i no d’un dels candidats qualsevol. Ja veiem per on va: un sofert militant que ha passat la seva vida servint el partit ha d’enfrontar-se al senyoret que es diverteix preparant oposicions i acaba per ser catapultat des de dalt, des de la cúpula en què ha figurat com a alt càrrec, amb un bon sou i ampli reconeixement públic. El militant ha estat sempre a peu de carrer i coneix el país molt millor que el tècnic que no ha sortit dels seus llibres.
Caricatures, més que persones de carn i ossos, però que il·lustren un problema real. Qui arriba al cim: l’escalador o el paracaigudista? L’escalador, el militant, ha conreat l’obediència, la fidelitat i el respecte a la jerarquia, sacrificant no només les oportunitats d’adquirir formació o experiència laboral, sinó també l’hàbit de pensar per un mateix i fins i tot el de consultar amb la consciència; el paracaigudista, el tècnic o alt funcionari, haurà reforçat la seva capacitat de raonar, la seva independència de criteri, l’hàbit d’avaluar situacions, a expenses potser de la lleialtat i desenvolupant un cert oportunisme. La militància porta a la mediocritat, i la brillantor tècnica pot dur a la inconsistència: fan falta dosis de tots dos. En el nostre cas crec que es concedeix un pes excessiu a la militància, i això allunya de la vida política molts que podrien ser bons servidors de l’Estat. La maquinària dels partits no hauria de pesar tant. Criteris més relacionats amb la feina política, com una bona formació, haurien de pesar més.
En aquesta victòria dels de baix sembla endevinar-s’hi un cert ressentiment. És veritat que els últims governs, integrats per alts funcionaris amb una educació superior, no han aconseguit resoldre algun dels problemes que tenia plantejats Espanya; han enverinat el de Catalunya. “Els caps són dolents: que governin les botes!”, han dit els militants. Una reacció una mica exasperada. Afortunadament, com ens recorda Juan de Mairena, “L’específicament espanyol és que les botes no ho facin sempre pitjor que els caps”. A veure si tenim sort.