Obrir-se pas en la història

En el discurs de comiat de Mariano Rajoy, que va tenir lloc a Madrid el passat divendres 20 de juliol, l’expresident del Govern es va preguntar el motiu pel qual alguns homes es comprometen en política fins i tot arriscant la seva vida com va passar en els anys més durs de terrorisme d’ETA al País Basc. La seva resposta va ser que els homes es dediquen a la política per compromís amb la seva comunitat i per la lluita per les llibertats. Totes les seves paraules tenien l’aroma d’un servidor públic que no només s’acomiada de la política sinó també del seu temps. A mesura que parlava, la seva veu i idees anaven quedant atrapades en ambre, anaven fossilitzant-se. Rajoy va reivindicar amb la seva actitud que el final d’un polític ha d’adornar-se amb silenci i desapareixent; una visió política que xoca amb la de tants i tants polítics que, en veure acostar-se el final de la seva trajectòria, es preocupen per la manera com seran jutjats per la història i si sobreviuran a l’oblit. El periodista i escriptor Rafel Nadal, en el seu magnífic llibre Els mandarins, concretament en el seu retrat polític de Jordi Pujol titulat La posteritat, ens ofereix la imatge nítida de la principal aspiració d’un polític, que no és una altra que estar present en la història, de ser història. És una aspiració d’arribar a la posteritat que està plena de dubtes, que mortifica i obsessiona el polític fins a l’extrem de veure la seva vida només a través dels èxits que els altres no arriben a veure. L’aflicció de veure’s oblidat, criticat i després ignorat pot més que la glòria viscuda.

Al llarg de la història, tots els aspirants a convertir-se en grans homes i dones, aquells que creuen ser-ho, siguin artistes, esportistes o polítics, han dedicat els seus esforços a preservar el seu llegat amb memòries, edificacions, victòries o monuments per deixar constància del seu pas per la història. Fidel Castro fins i tot es va avançar al seu judici amb la seva obra La historia me absolverá i François Mitterrand es va afanyar a sol·licitar als arquitectes que donessin testimoni del seu pas per la vida, com ho hagués fet un faraó egipci, construint la Piràmide del Louvre de Leoh Ming Pei.

Obrir-se pas en la història per a molts polítics implica lluitar dia a dia per no caure en les profundes aigües de Leteu, riu de l’oblit, on habita la desmemòria i la vanitat es dissol sense deixar rastre.