Ambició i realisme
Quan el realisme s’incorpora a qualsevol estratègia, aquesta guanya ambició i eficàcia; el progrés passa per aquesta associació
Comença el mes d’agost. Per molta gent, temps de vacances. I, per tant, temps de reflexió. Lectures que durant les èpoques de feina s’escapen del ritme que el treball imposa. Temps per a pensar, reordenar idees; agafar forces, no només físiques, sinó també intel·lectuals.
Aquests darrers dies ha caigut un altre mite. A Cuba, han enterrat el comunisme i presenten la recuperació de la propietat privada com una manifestació que inicia el camí del benestar. El castrisme que tant ha marcat moltes generacions de joves europeus, va posar fi a una dictadura, però en va començar una altra que Europa no volia reconèixer i que, finalment, han estat els propis cubans els que ho han hagut de fer. El castrisme era motivador, però no generava progrés.
Tot això en l’any que recordem el 50è aniversari de la revolució del Maig francès. Tot el pensament polític europeu i occidental s’ha construït a partir del trasbalsament que el Maig del 68 va representar. Però aquella revolució va consolidar les bases del sistema i va ésser des de l’acceptació del realisme econòmic que França i Europa van encarrilar la via del seu progrés i del seu benestar. Cinquanta anys després d’aquell Maig del 68, Macron governa França amb propostes que associen un benestar futur amb plantejaments ben distants dels que, en aquells moments de fa 50 anys, dominaven el debat polític francès. El Maig del 68 va ésser motivador, però el progrés ha arribat per vies ben diferents.
Ara, Nicaragua enterra l’estela progressista del comandant Ortega i el moviment sandinista ha estat incapaç d’oferir al seu país una via de progrés i de mínim benestar. Des d’Europa vam mirar Ortega amb complicitat; la seva revolució es veia com una opció de canvi. Igual que Chávez, que despertava simpaties entre alguns líders alternatius europeus; molts moviments llatinoamericans s’han demostrat adequats per tombar règims i sistemes, però sense cap progrés real per a la seva gent. L’entusiasme ingenu de la recepció inicial ha deixat pas a un retrocés en els valors del progrés i del benestar.
Ens costa acceptar que la utopia només té una mesura vàlida: la del progrés i el benestar. Sense això no hi ha utopia que valgui. La temptació de refugiar-se en la il·lusió revolucionària de “demanar l’impossible” és la millor garantia que res no canviï. El que és impossible, a curt, a mitjà o a llarg termini, fracassa; el que és impossible no ho deixa de ser per més entusiasme que s’hi posi. Avui, el canvi revolucionari ve quan es demana el que és possible. Això es pot aconseguir i això demostra que la única via passa per associar canvi i progrés.
El realisme no és una renuncia acovardida davant la impossibilitat d’un objectiu. Ben al contrari; quan el realisme s’incorpora a qualsevol estratègia, aquesta guanya ambició i eficàcia. El progrés passa per aquesta associació; ignorar-la només retarda el moment de la frustració. Com a Cuba. Sense comptar els costos del retard, que son molts. Sempre en termes de menys progrés, menys benestar. Dividir la societat menyspreant el realisme del pluralisme acaba essent perjudicial.
La calor del mes d’agost invita al pensament serè. I potser convida a associar l’ambició al realisme. Tot mirant i recordant què ha passat quan això s’ha volgut ignorar.