Un laberint lliure de palletes
Al creuer es poden fer més de vuitanta activitats diàries: des de tasts de vins fins a blanqueig de dents
Era evident. No podia ser que un creuer d’aquestes característiques sortís de Barcelona abans de les set de la tarda i no arribés a Palma fins a les sis del matí. Onze hores per recórrer uns 250 km amb un vaixell que navega a gairebé 50 per hora era una invitació als més de dos mil membres de la tripulació a treure les pales i començar a remar (els hostes no, que nosaltres aquí no fem brot). De fet, he descobert la trampa quan, a les cinc del matí, els crits d’un nen ploraner de la cabina contigua m’han trasbalsat. Quan he obert les cortines he vist que el Symphony of the Seas estava aturat al mig de la Mediterrània. Comprovada la trampa, m’he tornat a estirar fins a les vuit del matí, quan ja estàvem perfectament atracats. A la porta de la cabina he recollit el programa d’activitats per a avui.
Un creuer és un laberint no recomanable per a aquells que, de petits, s’atabalaven el matí del dia de Reis quan havien de triar quin regal obrien primer. Mentre esmorzo compto en el pla del dia fins a 83 activitats diferents, que van des d’una sessió d’acupuntura fins a una anàlisi per al blanqueig de la dentadura, un tast de vins italians, un torneig de blackjack al casino, karaoke (només faltaria) i classes de balls llatins. Angoixat, ja a les deu del matí he decidit pujar fins a la planta 16, on hi ha una part de les piscines. L’única zona on hi ha overbooking és la de fumadors, on una trentena de persones fumen compulsivament en unes gandules taronges i blaves. Un senyor amb una samarreta del Hard Rock de Cancun acompanya l’absorció de l’LM amb un whisky (de bon matí) que ha demanat al Pool Bar. M’hi acosto per prendre un cafè exprés i en un cartell llegeixo que estan prohibides les infantils palletes de plàstic (a casa no en diem mai palles) per on xarrupàvem les begudes. Llegeixo que reduint l’ús d’aquest tipus de plàstics ajudem a protegir els oceans.
A la zona arriben els banyistes que han decidit no visitar Palma. Tots amb els seus mòbils, aplicant la bogeria de la càmera on hi ha gent que ho grava tot (la vist, les piscines, els bars, els passadissos, els restaurants, el menjar...) per a desgràcia de tots els parents i amics que hauran d’aguantar, de tornada, les fanfarronades ensenyant les entranyes d’aquesta bèstia marina. Quan s’estiren a les gandules, majoritàriament la gent llegeix coses al mòbil. Ha baixat clarament l’ús del llibre de paper mentre es pren el sol. Tanmateix, he trobat una dona gran sola llegint un llibre d’una tal Laurine Snelling. Quan la senyora descobreix que estic, desacomplexadament, mirant la portada del llibre, em somriu. Em mostra el títol: A new day raising. La dona em convida a compartir el sol i m’explica que Snelling és una escriptora experta en abraçades. Toco el dos quan la meva educació m’ho permet, per si de cas.
Es van omplint les piscines del creuer i, com en qualsevol parc aquàtic, se senten els crits infantils dels qui es llancen per foscos tobogans coberts. Al fons del paisatge, la catedral de Palma es percep envoltada d’una boira d’humitat que no es pot aguantar. Tant se val! Decideixo baixar a l’illa com un turista més. Com un d’ells.