Elogi de la discreció
Jo sóc qui sóc; si vols veure’m em veus” (Ovidi Montllor). La mort de Juan Carlos Cardenal ha arribat com una sorpresa per a molts i, a més, ha passat bastant desapercebuda. Només una discreta esquela a La Vanguardia i la notícia de la seva mort a la pàgina del Col·legi d’Arquitectes s’han fet ressò de la desaparició d’un arquitecte que ha destacat per una trajectòria i unes obres interessants, i una gran discreció en la projecció professional.
Cardenal va formar part d’una generació d’arquitectes que, assedegats d’idees noves, en ple règim franquista van viatjar a l’estranger per obrir l’arquitectura del país al món. Va rebre una beca que el va portar a Hamburg a treballar al departament d’Urbanisme de l’Ajuntament. Hi va aprendre altres maneres de fer que va aplicar directament a alguns dels seus projectes urbanístics més importants, com ara la urbanització de la UAB.
Amb altres arquitectes de la seva generació també inquiets i de ment oberta, com són ara Pere Llimona, Xavier Ruiz Vallès, Francisco de la Guardia i J. Antonio Ballesteros, va trencar amb les formes arquitectòniques del moment. Les seves obres, treballant amb tots ells, i posteriorment, amb els dos últims a l’estudi BCG, van ser un referent de modernitat al nostre país, amb un llenguatge arquitectònic depurat, refinat i elegant.
Els joves arquitectes que començàvem els estudis a començaments dels anys seixanta recordem l’impacte que ens van causar dues de les seves obres més significatives: la Casa Paniker (1958) i la Joieria Monés (1958-59). Dues obres que destacaven per la seva simplicitat volumètrica i la utilització a la façana de grans superfícies de gelosies de lamel·les orientables. Més tard va construir interessants edificis d’habitatges al carrer Ganduxer i a la Meridiana, i sobretot l’edifici de Biologia de la Facultat de la UB (1979-81), a la ciutat universitària de la Diagonal. Posteriorment, ja en solitari, va intervenir en un dels grans edificis de les olimpíades de l’any 92, com a arquitecte català, col·laborant amb el japonès Arata Isozaki en la construcció del Palau Sant Jordi. D’aquesta etapa també destaquen la torre Núñez i Navarro del carrer Tarragona i l’edifici de miniapartaments per a gent gran a la Barceloneta.
El seu compromís amb l’arquitectura el va portar a ensenyar a l’Escola d’Arquitectura i a ocupar diversos càrrecs, alguns de màxima rellevància, al Col·legi d’Arquitectes. Va ser secretari del col·legi del 1971 al 1973, i el 1978 va ser elegit president-degà, càrrec que va exercir fins al 1980. I va ser durant bastants anys vocal de la junta de govern del col·legi.
En els seus últims anys d’exercici com a arquitecte, es va dedicar a la rehabilitació d’edificis catalogats i al disseny d’objectes d’interiorisme. Un dels seus dissenys, la xemeneia Cardenal, feta d’una sola placa d’acer patinable, ha estat editada pel DAE. També es va dedicar a donar classes i conferències com a convidat en diverses institucions acadèmiques nacionals i estrangeres.
Últimament, ja retirat de la professió, vivia amb la seva dona Colisa a la seva casa de Llampaies, una de les seves darreres obres.
Vam coincidir diverses vegades a Camallera esmorzant al bar Lluís o dinant al restaurant de l’Hostal Empúries. D’aquelles trobades recordo especialment el seu tracte afable i el seu interès sempre viu per l’arquitectura i la cultura en general. Es notava que estimava la seva professió. En Juan Carlos se n’ha anat com ha viscut: discretament i sense soroll. Els qui l’hem conegut, el tindrem sempre per un exemple d’entrega a la seva professió, i un model de saber fer i saber estar.