“Aquesta gira és un fins aviat llarg, no un adeu per sempre”
Pau Donés, cantant de Jarabe de Palo, actua avui a Cap Roig
Jarabe de Palo fa 20 anys a dalt dels escenaris. Amb un concert antològic que vol celebrar precisament això, el grup desembarca avui a Cap Roig (22 h). Després d’aquest concert i d’alguns altres, fan una gira per teatres i auditoris que serà el final d’una etapa, ja que el grup s’aturarà a partir del gener del 2019. El líder i ànima de la banda, Pau Donés, que s’està tractant de càncer, explica els seus plans i inquietuds.
En quin moment es troben? Ens trobem en un moment boníssim. L’any passat vam celebrar els meus 50 i aquest any a més celebrem els 20 de la banda, amb molta intensitat i bons projectes per passar-ho bé i continuar sent vigents. Tot aquest any hem estat de gira, i acabem amb una gira per teatres i auditoris per dir un fins aviat, però no un adeu per sempre.
Així que s’atura?
Sí, després de 20 anys, hem fet moltes coses, hem viscut una vida estupenda i ara parem.
Però diu que no és un adeu...
A partir de l’any que ve ja veurem què passa, però no em retiro. Només que tinc ganes de descansar una mica, perquè són molts anys i vull recuperar coses de la meva vida quotidiana que he perdut i vull reprendre: els caps de setmana, les vacances, anar a comprar...
Quina actuació farà avui?
Presentem un espectacle canyero, dels 20 anys, amb tota la banda i totes les cançons conegudes.
Quina és la cançó que més li agrada de tot el seu repertori?
Tinc moltes cançons que m’agraden, però ara mateix, et diria Humo.
Com de difícil és compaginar la vida familiar amb l’artística?
No és difícil, és impossible... Jo no ho he
pogut fer o com a mínim no d’una manera estàndard o lògica. La nostra vida és molt anàrquica, som una mica un disbarat. No tenim caps de setmana, estem sempre pendents de la música...
I què passa quan s’és pare?
Tinc una filla de 14 anys, i els primers 12 anys ens hem vist quan podíem. I aquest és un dels motius pels quals paro, perquè em vaig perdre la primera part de la seva vida i ara no em vull perdre l’adolescència.
Al seu llibre 50 palos parla d’un episodi “traumàtic” amb un professor... Què creu que falla del sistema educatiu? Jo crec que cal motivar els nens a aprendre i fer que en tinguin ganes. Els nens arriben a l’escola i aprenen coses que no els serviran de res, ni els faran feliços. Passen vuit hores al dia a l’escola, moltes vegades tenint problemes... Per sort a Europa ja hi ha sistemes educatius diferents, però aquí no.
Què és el primer que va pensar quan li van dir que tenia càncer?
La veritat és que no m’en recordo però no va ser cap daltabaix. És una sensació estranya perquè no saps gaire bé què et
passa El que ni vaig les conseqüències fer va ser informar-me, del que tens. comunicar-ho a la família i preocupar-me per la meva vida.
I com és estar treballant mentre s’està sota tractament?
Normal i corrent, ja hi estic acostumat i per això no noto un gran canvi.
Com veu el fet de ser un “exemple” en la lluita contra la malaltia?
Jo no hi lluito en contra, hi convisc. Tinc una malaltia crònica que pot ser greu i perillosa, i el que fem és intentar que ho sigui tan poc com sigui possible.
I com ho intenta?
Em cuido l’alimentació, no bec alcohol, faig esport, procuro fer coses que m’agradin, i això sí, ja no estic per hòsties, només faig les coses que em venen de gust i que vull fer.
Amb quina intenció ha ensenyat la malaltia a les xarxes socials?
Quan em van detectar el càncer, el primer que vaig notar va ser la por que provoca en les persones que en tenen, però sobretot al seu entorn. Per això, l’he mostrat, i també perquè hi ha gent que et segueix i pensa “gairebé no em puc aixecar del llit però si en Donés ho fa tot igual, jo també ho puc fer”, i només per això ha valgut la pena ensenyar-ho. Jo no soc un superman i, en canvi, estic fent vida normal tenint càncer. Ara toco a Cap Roig, després faig dos concerts seguits a Itàlia, a l’agost me’n vaig a Costa Rica, després faig una gira per teatres i auditoris... Tinc càncer, i faig químio.
Va actuar al concert organitzat per Òmnium Cultural l’11 de setembre passat; ara el seu president és a la presó, què en pensa? Em sembla que per fi ha marxat Rajoy i amb ell l’autoritarisme, i la fracció política latent del franquisme. Però és inconcebible que al segle XXI en un país de la Unió Europea hi hagi presos polítics. Els han de treure de la presó immediatament, de seguida, perquè estem donant la nota. Deixem de fer el pena...
Què creu que hem de fer com a societat?
Som un país de gent calorosa i hospitalària i per això hem de deixar de repartir bufetades i ser respectuosos des de les dues bandes. Jo no soc independentista, soc nacionalista, i no m’agrada quan es demana una independència que no està legitimada.