Peralada fa història

Aquest cap de setmana hi ha hagut un gran esplet de cant líric a Peralada que ha fet honor a la seva categoria d’únic festival estiuenc que inclou una part important de programació operística, i d’un sol cop ha llençat a l’aire les veus de tres intèrprets de fama mundial: Javier Camarena, Jonas Kaufmann i Plácido Domingo –en la seva faceta baritonal–.

Recital de Javier Camarena

Piano: Ángel Rodríguez Lloc i data: església del Carme de Peralada (27/VII/2018)

A l’església del Carme (i amb retransmissió televisiva), va aparèixer el tenor mexicà, ben conegut ja al Liceu, Javier Camarena, que va començar amb un Mozart per escalfar motors, i després va cantar una primera part operística amb obres ben conegudes de L’elisir d’amore i sobretot una espectacular ària final de la Lucia di Lammermoor (Donizetti volia potenciar la veu de tenor i va donar l’escena final, que era tradicional que fos per a lluïment de la soprano, a un tenor). Recitatiu, ària i cabaletta van ser sens dubte el número més impactant de tots els que va cantar el tenor mexicà, que en la segona part va fer cap a la cançó més de to popular, i fins i tot amb alguna cançó que havia estat de moda als anys cinquanta. Quan el públic es va haver familiaritzat amb el cantant –que a vegades donava explicacions curtes sobre les peces–, l’èxit va ser tan sorollós que, malgrat la calor, Camarena es va sentir generós i va obsequiar els assistents amb sis bisos, en alguns dels quals fins i tot hi va haver un intent de participació del públic, cosa que rara vegada surt de manera convincent. Però el que sí que va ser convincent va ser l’èxit immens del cantant, acompanyat per la pulcra col·laboració del pianista cubà, jove però expert, Ángel Rodríguez. La versatilitat dels dos artistes va ser també remarcables en un recital que va deixar tothom gratament sorprès.

Concert de Jonas Kaufmann

Intèrprets: Orquestra del Real Direcció: Jochen Biedler Lloc i data: Auditori del Parc (28/VII)

La presència més esperada d’aquesta traca de cantants operístics era la del tenor alemany Jonas Kaufman. Aquest va començar amb unes àries d’òpera francesa, que van començar amb la cèlebre “Ah, lève-toi, soleil”, del Roméo et Juliette de Gounod. No sé si la tria va ser del tot encertada, perquè Kaufmann on és realment bo és en el repertori wagnerià (no ens cansarem de dir-ho) i el so de la enye (épargner) francesa no li queda gaire convincent; una petitesa, si es vol, però es fa notar. El públic el va veure una mica com cansat i no gaire inspirat, i no va ser fins que va treure del seu arsenal els temes wagnerians (intervencions del Siegmund, de La Walkiria i sobretot el seu magnífic “In fernem Land” de Lohengrin) quan el públic finalment es va escalfar i li va tributar un aplaudiment consistent, que ell va compensar amb un parell de bisos, entre els quals el de la inevitable ària de Werther “Pourquoi me réveiller!”, de l’inevitable Massenet. Com sol passar, el recital més esperat no va ser el millor de la trilogia de cap de setmana, i va resultar menys emotiu i important. L’Orquestra Titular del Teatro Real de Madrid, amb algun petit error en el repertori francès, es va mostrar més a l’altura interpretant Wagner (obertura de Lohengrin i altres refinaments) sota l’atenta batuta del jove mestre Beidler, que fa honor al seu il·lustre cognom.

‘Thaïs’ de Jules Massenet

Intèrprets: Ermonela Jaho, Plácido Domingo, Michele Angelini, Elena Copons, Lídia Vinyes-Curtis, Sara Blanch, Marifé Nogales, Orq. del Real Direcció: Patrick Fournillier. Cor: Andrés Maspero. Lloc i data: Auditori (29/VII)

Haig de confessar que em feia una certa mandra assistir a una representació –semiescenificada, és cert– de l’òpera religiosoide de Massenet, i no era l’únic que expressava els seus dubtes. Però el cert és que la representació ens va caure a tots molt bé, que els cantants van estar a molt bon nivell, l’orquestra del Real va sonar millor que en el concert anterior, sota la batuta de l’expert Patrick Founillier, i que el conjunt va resultar molt afortunat. Plat especial va ser la important actuació baritonal de Plácido Domingo en el paper de monjo Athanaël, amb intervencions intenses de vocalitat esplèndida, algunes de considerable dificultat, i que la intèrpret del paper de Thaïs (que va lluir un vestit vermell de cortesana i un de blanc com a penitent) va tenir una presència vocal important. Ermonela Jaho se suma a la collita de cantants albanesos que comencen a recórrer Europa (per fi alliberats de la tirania d’Enver Hoxha, ara poden cantar arreu). La veu de la Jaho té una sonoritat una mica peculiar però no té problemes en el registre agut (Thaïs és de fet una lleugera, i no només de costums). Angelini, tenor d’origen italià, va fer un bon paper com l’estúpid personatge de Nícies, i les cortesanes Crobyle, Myrtile i Encisadora van fer el contrapunt vocal al principi de l’obra amb especial relleu, com també es va distingir notablement Marifé Nogales com a Albine, incongruentment vestida de lluentons, tot i que se suposa que és l’abadessa d’un convent.

L’orquestra va funcionar amb molta elegància; la Méditation va sortir rodona, i només el cor va passar relativament desapercebut. No ens vam avorrir gens, i uns llargs aplaudiments van coronar l’espectacle i la presència de l’incomparable, indestructible, fabulós Plácido Domingo!