Els ressuscitats de Milo Rau
Concepte i direcció: Milo Rau Text: Milo Rau i equip Intèrprets: Tom Adijbi, Suzy Cocco, Sara de Boschere, Sébastien Foucault, Fabian Leenders, Johan Leysen Lloc i data: Teatre Lliure, Grec 2018 (29/VII/2018) Amb un projecte com L’assaig del suís Milo Rau el teatre es reivindica com un art molt viu. Sobre el sòlid antecedent de ser un dels principals representants del teatre documental està construint un nou discurs sobre el teatre. De com assumir –espectador i intèrpret– les manifestacions humanes més extremes (dolor, violència, mort) a l’escenari. La seva genialitat: sobre la base del document es reflexiona sobre ficció i tragèdia.
El fet: l’assassinat d’Ihsane Jarfi. De Lieja, 32 anys, homosexual, pare d’origen magribí; segrestat, apallissat i abandonat, nu i moribund, en un bosc per quatre homes, veïns d’un dels barris més tocats pel declivi econòmic de la ciutat valona. L’allargada ombra de la mort de Pasolini. Un cas que interessa i segueix un dels actors de Rau. Però com va passar amb The Civil Wars, el muntatge evoluciona cap a una mirada dirigida cap endins.
La nua posada en escena és el marc per a un diagrama d’idees i estímuls que no semblen respondre a un únic objectiu. Cada paraula té el seu paper i raó de ser. Cada recurs, un sentit específic. Fins i tot mencions intranscendents contribueixen al dibuix. Com la dels germans Dardenne. Barris de Lieja convertits en el decorat habitual de les seves pel·lícules i els seus habitants en figurants.
La realitat, amb un alt contingut de crítica social, transformada en elements de ficció. Tot al servei d’un discurs revulsiu sobre què som capaços d’acceptar en un escenari quan el contracte habitual s’endinsa en nous territoris.
El muntatge –un mecanisme de clímax i anticlímax– és la recreació (evocació) d’una mort real. Rememorada pels testimonis dels pares, un exnòvio, i un dels assassins; documentada per la companyia, i finalment representada amb detall forense a l’escenari.
El desenllaç està anunciat, però tot i així ens commouen i tensen els episodis que conduiran al patiment i la mort. Ens hipnotitza la fantasmagoria de les escenes que es doblen amb subtils i inquietants diferències a la pantalla i en viu. Ens incomoda saber per endavant fins a quin límit hauran d’arribar els intèrprets –dos no professionals, seguint les pautes del Manifest de Gant de Rau– i observar la naturalitat amb què assumeixen després l’exigència emocional o física. I ens farà remoure’ns en la nostra butaca-refugi, repensar què és per a un intèrpret morir o matar. Nosaltres, testimonis oculars. Una vegada i una altra (assaig en francès és repetition). El ritual dels ressuscitats. La incopsable raó de la tragèdia amb perspectiva contemporània. Una nova mirada sobre el fantasma del pare de Hamlet. La revelació d’un poema de Wislawa Szymborska (Theatre impressions). L’incipient terror que un text de Wajdi Mouawad es faci per uns segons realitat.
Amb un projecte com ‘L’assaig’, del suís Milo Rau, el teatre es reivindica com un art molt viu