Hisenda i diplomàcia
Les mesures del Govern central per alleujar els comptes públics autonòmics; i la desconcertant política exterior del president Donald Trump.
ELS dots de persuasió de Donald Trump en l’esfera internacional no sembla que estiguin aconseguint grans resultats. Als ja coneguts improperis, insolències i acusacions als seus socis tradicionals –guerra comercial amb Europa, exigència de més despesa en defensa a l’OTAN, sortides de to amb els membres del G-7– se sumen ara dos nous episodis que afecten la seguretat i estabilitat de dues zones sensibles de la política mundial: la península coreana i l’Iran.
Després de la seva històrica trobada al juny amb el president de Corea del Nord, Kim Jong-un, Donald Trump va presumir que els dos països es disposaven a començar negociacions per a la desnuclearització nord-coreana. Aquestes negociacions formalment han començat però pel que sembla, segons les proves obtingudes pels serveis d’intel·ligència dels EUA, això no ha estat obstacle perquè Corea del Nord prossegueixi la seva cursa armamentística atòmica. Segons fotos de satèl·lits espies americans, Pyongyang continua fabricant míssils amb capacitat per abastar territori nord-americà. En cas de confirmar-se, aquestes informacions avançades per The Washington
Post desmentirien les afirmacions de Trump després de la cimera de Singapur quan va declarar que “Corea del Nord ja no suposa una amenaça nuclear” i deixarien en dubte el comunicat que van firmar els dos líders.
El segon dossier en què els dots diplomàtics de Trump han tornat a grinyolar és el del contenciós amb l’Iran. Fa uns dies el president nord-americà i el seu homòleg iranià, Hassan Rohani, van intercanviar dures amenaces verbals. Però sorprenentment abans-d’ahir, en una altra de les seves habituals sortides de to, Donald Trump va dir pel seu compte que estava disposat a trobar-se amb les autoritats iranianes “sense condicions prèvies”. “L’acord nuclear (amb l’Iran) –va afegir– era ridícul i un malbaratament de paper però crec en les reunions”. La resposta del règim iranià no s’ha fet esperar i respon a la lògica de Teheran: “No hi haurà cap trobada fins que els EUA tornin a l’acord nuclear, cessin les hostilitats (llegeixi’s sancions) i respectin plenament el poble iranià”. Com que Trump no farà marxa enrere, tota possibilitat de diàleg és avui inviable.
Irònicament, la voluntat que Trump diu que té de reunir-se i arribar a acords amb líders de països enemistats acaba indefectiblement en un fiasco, tot i que ell està convençut que el seu personal concepte de la diplomàcia i les relacions exteriors, consistent a obviar els equips assessors i mantenir trobades cara a cara amb els seus oponents, el converteix en un mestre de la negociació. Les crítiques internes i externes rebudes després de la seva última cimera amb Putin són la darrera mostra d’una diplomàcia personalista de resultats nuls.