Mediterrània universal
Lluís Foix escriu: “Una reflexió de Jan Morris és que ‘arribarà un dia en què la sola idea de nacionalitat resultarà tan impossiblement primitiva com les guerres dinàstiques o el dret diví dels reis...’. Trieste és per definició una ciutat del món, oberta i acollidora, impossible de definir per les capes culturals, ètniques, religioses i polítiques que s’hi han sobreposat segle rere segle. És una ciutat lliure que no es resigna a ser una referència perduda de la història”.
La gran literatura, l’assaig, la història i la lectura en general són una forma com qualsevol altra de començar les vacances. El llibre sempre espera i quan l’obres després de mirar-lo i palpar-lo et descobreix tots els seus secrets, et permet subratllar-lo, saltar pàgines, tornar enrere, anar a l’últim capítol o quedar-te enmig de les seves pàgines. El llibre és un dels més formidables instruments de la llibertat humana. El poeta Joan Margarit té escrit que “la llibertat és una llibreria” on conviuen idees, relats, fantasies, poemes i novel·les negres sense que ningú s’inquieti, es baralli o canviï de prestatgeria. El respecte entre els autors és d’una silenciosa solemnitat.
He viatjat amb Jan Morris a la ciutat de Trieste, tantes vegades gran i dipositària dels cops de la història que l’han configurat com una realitat canviant, plural, multiètnica i adaptada a les circumstàncies imposades des de fora. Un dels personatges imprescindibles per conèixer l’auge d’aquesta porta de l’Europa Central al mar Adriàtic és l’emperador Francesc Josep, que cal situar entre els més longeus governants de la història. Era emperador d’Àustria, rei Apostòlic d’Hongria, rei de Bohèmia, rei de Jerusalem, príncep de Transsilvània, gran duc de la Toscana i de Cracòvia, duc de Lorena i senyor de Trieste. Era mariner de professió i anava cada dia a la seva oficina a Viena escrupolosament a les vuit del matí, amb un simple uniforme militar, i s’enorgullia d’haver llegit només el butlletí oficial de l’Acadèmia de l’Exèrcit.
Jan Morris té una esplèndida trilogia, la Pax Britannica, que recorre les grandeses i misèries del pas pel món dels britànics, que van deixar la llengua i una certa manera de governar. Però la seva novel·la històrica sobre Trieste o “el sentit d’enlloc” és un cant a l’atracció de les ciutats que no es rendeixen malgrat perdre momentàniament el seu poder, la seva esplendor o el seu lloc estratègic als mapes.
James Joyce va passar llargues temporades a la ciutat que havia estat el gran i únic port de l’imperi austrohongarès. Gustav Mahler s’allotjava a l’hotel de Ville de la ciutat i es queixava del soroll estrepitós dels seus carrers. El cònsol francès Henri Beyle va ocupar-hi el seu càrrec l’any 1830 i va gaudir de la natura exòtica dels afores de Trieste. La bora, aquell vent desafiador que hi bufa amb freqüència, el confonia i els austríacs censuraven les seves cartes perquè el consideraven excessivament liberal. El cònsol signava amb el pseudònim de Stendhal i aquell mateix any va publicar Le rouge et le noir.
Trieste és lloc d’il·lusions, esperances i frustracions. Sigmund Freud es va frustrar el 1876 després de ser-hi enviat per la Universitat de Viena amb l’encàrrec de resoldre el trencaclosques zoològic sobre com copulaven les anguiles.
Trieste va ser una ciutat jueva pel fet de ser port de partida de molts hebreus de l’Europa Central cap a Palestina o cap als Estats Units. Albert Einstein va passar diverses setmanes en aquesta ciutat adriàtica en espera d’un passatge per fugir d’Àustria. Trieste va ser admiradora de Verdi, que va passar temporades a la ciutat que s’havia pronunciat amb entusiasme per la unitat d’Itàlia.
Ciutat de passada, de refugi, d’oblit i de nostàlgia. Quan els derrotats carlins espanyols van arribar a Trieste van ser rebuts amb tots els honors malgrat haver perdut davant la dinastia borbònica. Descansen en una fosca capella lateral de la catedral de San Giusto i durant anys es van celebrar solemnes funerals d’Estat amb tambors i banderes espanyoles desplegades en solemne processó. L’últim pretendent a la Corona espanyola, Carles VII, es “podreix a la seva tomba vestit amb l’abillament de gala d’un capità general espanyol”.
Va ser imperial fins a la derrota d’Àustria en la Gran Guerra del 1914. Prèviament havia estat conquerida per Napoleó i va passar a ser italiana el 1919. Mussolini la va voler italianitzar al màxim i va ser ocupada per Hitler quan Itàlia va canviar de bàndol i es va unir als aliats en l’última guerra. Els iugoslaus de Tito la van fer seva el 1945 i van voler unir-la a la seva particular manera comunista.
Però Trieste no es va resignar a ser una ciutat perduda després d’haver estat un dels centres marítims més importants d’Europa, com ho van ser Tànger o Danzig. El 1954 la comunitat internacional va decidir cedir la ciutat a Itàlia, que ha intentat tenir-la lligada políticament de prop però sense que pugui fer cap competència a la veïna Venècia.
Una reflexió de l’autora és que “arribarà un dia que la sola idea de nacionalitat resultarà tan impossiblement primitiva com les guerres dinàstiques o el dret diví dels reis...”. Trieste és per definició una ciutat del món, oberta i acollidora, impossible de definir per les capes culturals, ètniques, religioses i polítiques que s’hi han sobreposat segle rere segle. És una ciutat lliure que no es resigna a ser una referència perduda de la història.
Trieste és una ciutat del món, oberta i lliure, que no es resigna a ser una referència perduda pels cops de la història