Guanyaran els falcons de Moscou?
La recent discrepància entre els Estats Units i Europa ha estat interessant per diverses raons. La comparació entre el que gasten els Estats Units i l’aportació dels països europeus és esclaridora. Tot i això, fins a quin punt és il·lustrativa sobre el rendiment dels diversos exèrcits en el camp de batalla? En un pacte informal que es va establir a començaments d’aquest segle, els països membres de l’OTAN van acordar que cadascun hauria d’aportar el 2% del seu PIB a l’Aliança Atlàntica. Una revisió del tema que data del 2016 mostra que només els Estats Units i França han complert aquest objectiu.
Cal aplicar una perspectiva més detallada per establir de quina forma es fan servir els pressupostos dels diferents països. Als Estats Units, per exemple, el capítol més costós amb diferència és el dels salaris, la qual cosa és comprensible perquè sense aquest estímul menys gent s’apuntaria a les forces armades. Una altra diferència excel·lent entre el pressupost nord-americà i el dels països europeus és el fet que als Estats Units s’aplica especial esforç perquè el personal militar se senti a gust en el compliment de les seves funcions. És a dir, un considerable percentatge més important del pressupost de defensa es destina no a l’armament sinó a serveis com psicòlegs o bons cuiners; és a dir, a personal i tasques que indubtablement resulten d’utilitat però que no necessàriament contribueixen de manera directa al rendiment dels soldats en el camp de batalla.
Referir-se amb certesa als pressupostos de defensa no és una qüestió fàcil per diverses raons. Tots estan d’acord que dins de l’OTAN els Estats Units són el contribuent més important al pressupost, però quan es tracta dels altres líders contribuents, sorgeixen les diferències d’opinió. D’acord amb els països que aporten informació en termes de PIB, França se situa en segon lloc i tots els altres gasten menys del 2% del PIB (producte interior brut). Però si s’exposen les dades en termes de PNB (producte nacional brut), França gasta menys del 2%, mentre que altres països com Polònia, Estònia, Grècia i uns altres dos o tres més gasten per sobre d’aquesta xifra.
Segons una font, Itàlia i Turquia gasten aproximadament la mateixa quantitat; en els dos casos, la necessitat d’interceptar la immigració il·legal és probablement la raó principal. En el cas de Turquia, la seva guerra interna contra minories com els kurds exerceix també indubtablement un paper decisiu. Espanya en els últims anys també ha entrat en aquesta categoria...
Durant molts anys s’han llançat advertències en el sentit que els membres europeus de l’OTAN no aporten una contribució suficient i es posa com a exemple Alemanya. No obstant això, no tots els països europeus membres de l’Aliança Atlàntica se senten a desgrat sobre aquest aspecte. Hi va haver un temps, no fa gaire, que Alemanya figurava entre els contribuents més importants al pressupost militar de l’OTAN i diversos aliats europeus se sentien descontents amb aquest panorama.
La qüestió decisiva en aquests debats s’esmenta en rares ocasions; l’OTAN es va fundar perquè els països d’Europa occidental es van sentir amenaçats. Tot i això, en l’actualitat, els dies de la revolució mundial han arribat a la seva fi. El comunisme ha rebut un cop del qual probablement no es recuperarà mai. Vladímir Putin, certament, vol recuperar el territori de la Unió Soviètica i el poder en la seva màxima mesura. També vol que Rússia es converteixi en una potència mundial, una de les tres existents actualment. Va iniciar el seu propòsit a Crimea, però no s’acabarà allà.
L’actual Govern dels Estats Units considera que la Rússia de Putin és un amic, no un enemic. Per què gastar tants diners contra un enemic que no és realment un enemic, sinó que simplement vol recuperar alguna cosa de la seva anterior esplendor? Certament, al Kremlin també hi ha instal·lat un partit nacionalista a la manera de “Rússia primer”, però no té davant seu un futur brillant; podrà aconseguir algunes però no totes les seves metes. I per la seva banda consideren que els Estats Units i Occident han estat sempre, sense interrupció, enemics de Rússia.
Han pressionat a favor d’un atac militar, sobretot contra els Estats Units, que consideren el principal enemic. No obstant, això no només resulta completament erroni des del punt de vista històric; fins a principis del segle XX o, amb més precisió, fins al final de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica no va figurar en absolut entre les consideracions de la política exterior nord-americana. No va esdevenir un enemic enverinat fins a principis dels anys cinquanta. En l’actualitat, aquestes idees apareixen només a les pàgines del setmanari Zavtra i als articles de Nikolai Patruixev.
Patruixev va ser durant molts anys el successor de Putin al capdavant de l’FSB, el Servei d’Intel·ligència Exterior rus, i des d’aleshores ha estat també molts anys director del Consell de Seguretat de Rússia. En una sèrie d’entrevistes, ha parlat sobre la política russa cap als Estats Units, especialment en dues llargues entrevistes de l’octubre del 2014 i el juny del 2015. En la conversa del 2014, Patruixev va dir que la crisi d’Ucraïna era totalment previsible; simplement un episodi més de la contínua (i encoberta) conducta agressiva dels Estats Units i dels seus aliats més propers, durant un quart de segle. Segons ell, si no s’hagués tractat d’Ucraïna, els Estats Units haurien trobat una altra causa en els anys que van seguir la caiguda de la Unió Soviètica.
Segons Patruixev, els Estats Units han actuat d’una forma especialment descarada. Els cercles governants dels Estats Units van fer tot el possible per apoderar-se del control de les matèries primeres, línies de transport, etcètera, en el marc d’un pla per desmembrar la Unió Soviètica. Únicament gràcies al ferm lideratge i les sòlides conviccions del president Putin es van poder aturar aquests intents. L’agressivitat dels Estats Units ha minvat lleugerament, però posteriorment ha rebrotat la bel·ligerància; en resum, va quedar clar que
Sectors extremistes dins del Kremlin pressionen Putin en la seva política en relació amb els Estats Units i Occident
els Estats Units no s’inclinaven cap a una veritable cooperació i diàleg positiu, sinó que la política nord-americana portava a la memòria els ecos de la guerra freda.
No disposem encara d’una anàlisi completa de la posició de Patruixev i els seus companys sobre la presidència de Donald Trump, però hi ha pocs dubtes de com serà malgrat els grans esforços del president a favor d’una àmplia distensió per assolir aquest tipus de col·laboració amb Putin.
Putin és una mica més cautelós. Per què arriscar-se amb unes maniobres militars si l’actual Administració nord-americana està disposada a cedir almenys alguna de les seves conquestes sense oferir resistència? Sens dubte, el president Trump sembla disposat a cedir-les sense lluitar. La pressió sobre ell del partit nacionalista a Moscou continuarà sens dubte, però prevaldran els seus punts de vista?