Entre el referèndum i la crua realitat
El president Quim Torra s’autodefineix com a president provisional de la Generalitat. El seu mandat pretén ser un trànsit entre el Carles Puigdemont de Girona i el Carles Puigdemont de Waterloo. Però els hospitals, les escoles, les infraestructures, etcètera, no poden estar en trànsit indefinit, de manera que, juntament amb la demanda d’un referèndum d’autodeterminació i la llibertat dels presos independentistes –“d’això va aquesta legislatura”, afirma Torra sempre que pot–, s’imposa la crua realitat.
La realitat que, discretament, va portar dilluns al matí la Conselleria d’Ensenyament a participar en la conferència sectorial d’Educació a la seu del ministeri, i que a la tarda va fer que es firmés al Paseo de la Castellana un conveni de col·laboració entre el Ministeri de Foment i la Generalitat per valor de 272 milions per executar el pla d’habitatge. La mateixa realitat per la qual la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, es va excusar en persona a la vicepresidenta del Govern central, Carmen Calvo, de no poder anar a la conferència sectorial d’Igualtat. Artadi va enviar la secretària general del seu departament a la cita en què es van desbloquejar els fons per al Pla contra la Violència de Gènere i que adjudica a Catalunya gairebé 13 milions extres. O els més de 800.000 euros pescats també ahir en la sectorial de Pesca per cofinançar el cost dels ajuts a armadors i tripulants per l’aturada temporal de l’activitat durant el 2017.
El Govern de JxCat i ERC s’aferra als gestos, com ara no anar al Consell de Política Fiscal i Financera, a la recerca d’una relació bilateral amb l’Estat; la Conselleria d’Economia que dirigeix Pere Aragonès, però, envia al Ministeri d’Hisenda el seu pla economicofinancer, perquè sigui declarat “idoni”. O dissimula quan la Comissió Delegada del Govern per a Afers Econòmics permet el refinançament d’operacions de crèdit a curt termini, que va ser la gran reclamació d’Oriol Junqueras i que el PP no va concedir mai.
No hi ha normalitat possible mentre el problema polític català estigui pendent dels jutges, però mentre es defensa l’autodeterminació, l’independentisme no pot oblidar-se de governar.