Tomàquets de veritat
Hi ha qui espera l’estiu per anar-se’n a les Maldives o als fiords de Noruega. Hi ha qui espera l’agost per completar les etapes del Tour gastronòmic i, si té la bossa plena, vola fins a Bangkok per tastar els requisits del Gaggan, que segons la revista Restaurant és el millor menjador asiàtic. Després, travessarà el Pacífic per aterrar a Lima amb la intenció d’asseure’s a les taules del Central i del Maido, considerats els millors restaurants d’Amèrica Llatina. Culminarà el periple a l’Eleven Madison Park de Nova York, des d’on volarà de tornada a Barcelona, adelerat per arribar a Ca la Bruta de Vall-llobrega (pronunciïs Llobréga, sisplau: no hi ha res més cursi que pretendre que els topònims han de tenir significats explícits). Traient el ventre de penes exquisides, a Ca la Bruta es cruspirà unes galtes de porc rostides com Déu mana.
Però no cal tenir la bossa tan plena per celebrar l’arribada de l’agost. Gràcies al costum periodístic de redactar llistes sobre qualsevol tema, tenim a l’abast un catàleg infinit de solucions estivals. Dels 10 millors restaurants als
La veritat ha mort com a valor moral, polític o periodístic, però resisteix als horts
10 millors paisatges. Dels 10 millors llibres a les 10 millors sèries televisives. La meva llista preferida és la dels 10 millors tomàquets (mot que en català manté una deliciosa varietat dialectal: tomaca, tomata, tomàtiga). L’aparició del tomàquet autèntic és la raó, modestíssima, però tan digna com qualsevol altra, per la qual jo espero l’arribada de l’estiu. Durant la resta de l’any, cultivat en hivernacles, el tomàquet és literalment plàstic. En dos sentits de la paraula: des del punt de vista de l’aspecte, és d’un vermell radiant, brunyit, lluentíssim; i pot assolir plàstiques formes d’esfera, de cor i, fins i tot, de serralada en miniatura. Però des del principalíssim punt de vista del sabor i la textura, el tomàquet hivernal és tan gomós i sintètic com el plàstic. Incomestible.
El tomàquet es resisteix al relativisme de la nostra època. En efecte. Gràcies a l’aire condicionat podem gelar-nos en plena canícula. Gràcies als hivernacles podem menjar síndria a l’hivern. Gràcies als robots prescindim de les persones. Hem substituït el sexe pels ordinadors. De fet, el pensament dominant sosté que la sexualitat no té res a veure amb la natura sinó només amb la cultura. Les fake news han suplantat els fets reals. Tot és tan relatiu que fins la distinció entre veritat i falsedat ha desaparegut: la postveritat, sota l’imperi de la qual vivim, no té res a veure amb la clàssica mentida (que negava i, per tant, reconeixia en el fons l’existència de la veritat). La postveritat és la mentida general que tots els col·lectius reclamen perquè la veritat a tothom molesta, estorba o desagrada.
L’únic que no es rendeix a l’artifici i a la postveritat és el tomàquet: horrible a l’hivern; boníssim a l’estiu. La veritat ha mort com a valor moral, polític o periodístic, però resisteix als horts. Madura sota el sol d’estiu, enfilant-se per les tomateres.