Un lema per Barcelona
El mercat turístic estimula la propaganda institucional. Ciutats, països i comunitats autònomes competeixen per atraure el visitant amb campanyes que subratllen virtuts basades en fets reals i que ignoren el costat fosc de qui, amb els diners de tothom, paga l’anunci. Els esquers de propaganda són el paisatge, la gent (hospitalària fins a la nàusea), el patrimoni gastronòmicomonumental, els capvespres amb siluetes de ciclistes retallades a contrallum i una autoestima que alterna patriotisme, cosmopolitisme i onanisme. Per embolicar tot aquest concentrat de promesa de benestar, calen consignes que sedueixin el possible client i que, com l’amor, funcionin a primera vista (en parlava Llàtzer Moix al seu article de diumenge).
La recepta promocional més imitada va ser l’I love New York de Milton Glaser, que als anys setanta va marcar el camí de la identificació a partir d’unes inicials amplificades i d’un cor tan explícit que va anticipar la plaga de les emoticones. Aquella campanya era tan eficaç que d’aleshores ençà els intents d’enlluernar els visitants han hagut de conformar-se amb dreceres més flàccides (l’última campanya de
Per embolicar les campanyes de promoció calen consignes que sedueixin a primera vista
Nova York, True York City, és digna de portada de diari esportiu argentí).
Catalunya també ha practicat l’autobombo amb lemes com “Catalunya és per viure-la”, “Catalunya és casa teva” o el més recent “Catalunya és el que veus, és el que vius”, amb l’hospitalària cançó de Sisa i el viatge de dues noies per tot el país a la recerca d’un híbrid de víking mig Halldór Már i mig cigalero d’anunci de cervesa. El lema té competència en un mercat en què la tendència recomana parlar de tu al visitant. A Andalusia, “Sorpréndete”. A Navarra, “Mil formas de quererte”. A Galícia, “Tienes que vivirla”. A València, “¡No te la acabas!”.
¿I a Barcelona? Ahir vaig haver d’acompanyar fins al seu consolat un matrimoni de turistes desolats perquè, a prop de la Sagrada Família, una parella de joves els va robar la bossa d’una estrebada, amb la documentació i els diners. “S’estaven morrejant davant nostre. ¿Com podíem sospitar que eren lladres?”, preguntava una de les víctimes. No els en vaig dir res però em va semblar una bona imatge per a una campanya de la marca Barcelona: una parella jove, informal, amb el punt just de tatuatges i expressivitat postmoderna, morrejant-se davant de la Sagrada Família. Veiem una imatge zenital filmada amb dron i, gràcies al zoom, descobrim que no són turistes ni nadius hospitalaris sinó membres de l’activa comunitat indígena de carteristes. ¿El lema? Tots els que em passen pel cap són destructius i passionals. Però, en aquesta Barcelona tòrrida, bruta, col·lapsada i estrident, el lema més adient potser seria: “Barcelona: preguem disculpin les molèsties”. Ara bé, si us ve de gust, els lectors de La Vanguardia podeu suggerir lemes per promocionar la Barcelona d’avui.