Mòbing d’estiu
Uns coneguts van tenir una gran alegria aquest estiu quan el seu fill els va comunicar que per fi havia decidit buscar la primera feina. Amb dues llicenciatures, no sé quants idiomes i massa temps lliure (però insuficient per a la seva incontrolada devoció a Fortnite), no trobava mai ni el moment ni el lloc per sol·licitar la seva primera ocupació. Així que va ser el seu pare qui va prendre la iniciativa i, després de molts nos i un sol sí, va aconseguir que el noi s’estrenés al món laboral. Cobrint la baixa maternal d’una eficaç secretària en un despatx d’advocats. Massa pressió. No va aguantar ni tres setmanes. Les primeres de juny. Es va estressar amb tanta trucada. No podia suportar el soroll de l’aire condicionat. No tolerava l’olor del menjar reescalfat en un microones sobreexplotat per la jornada intensiva. I al tercer dilluns ja no va poder llevar-se tan aviat. Les set del matí són hores per anar-se’n a dormir, no per començar res. Van haver de fer-lo fora. Millor així, es van autocomplaure el noi i els seus pares, el sou era una misèria...
Després de les seves tres setmanes nefastes, per ell de pur mòbing, va enredar un munt de dies vagant per casa de dia, absentant-se’n de nit i tornant de matinada fins que el pare li va deixar anar allò que “això no és una pensió”. I ava etzibar-li que “o treballes o et busques la vida en un altre lloc”. Aquesta vegada va ser la mare qui, tement que la criatura (de 27 anys!) se n’anés de casa, va sortir a la cacera d’una segona ocupació. Va aconseguir, després d’una recerca desesperada, un lloc de cambrer per al seu fill llicenciat.
Fins aquí tot bé. El problema és que és al restaurant on fins a la seva arribada em servien puntualment el dinar. Seré sincera. El noi deu saber idiomes, però no sap portar més d’un plat alhora. Potser se sent assetjat laboralment, però intimida amb la seva mirada de talent desaprofitat. No reté dues comandes seguides. No s’acosta a la planxa perquè acredita estrès tèrmic. No té idea de com posar un rentaplats i addueix que no li interessa un rave. Tampoc no té cap intenció de retirar els trastos que s’acumulen a la barra..., diu que no és la seva feina. Els seus companys estan desenvolupant una al·lucinant capacitat per fer la seva tasca i la pròpia i esquivar-lo alhora. I el noi se sent sol. Torna a al·legar mòbing. Creu que s’aprofiten d’ell perquè és el nou. A més, amb aquesta onada de calor que no tolera ell ni ningú, creu que ha arribat el moment d’engegar-ho tot.
Desesperant. Inacceptable per qui l’ha contractat i pels seus pares... Un petit drama no tan aïllat, el d’aquest llicenciat sense sort, que es repeteix aquí i allà. A tot arreu. És veritat que potser abans s’aguantava massa. Però fa la sensació que molts dels d’aquesta generació que havia d’arrasar amb la seva simple presència, la dels impacients millennials (que ja comencen a ser grandets), toleren poc. O res.
Els d’aquesta generació que anomenen ‘millennial’ no se n’adonen però ja comencen a ser grandets...