El (primer) sopar de gala
El passatge, d’uns 6.000 hostes, queda convocat pel capità amb recomanació de roba “formal”
Engelbert, el meu assistent hindú, truca a la porta de la cabina. “Are you ready to rock and roll?”, em pregunta, i comença a moure’s com si ballés swing. Són les set de la tarda i avui hi ha el primer sopar de gala dels dos previstos (el segon serà divendres a la nit, quan el Symphony of the seas llanci l’àncora a Nàpols).
El sopar de gala significa vestuari formal, així, a granel, sense especificar i, esclar, pots veure una enorme col·lecció de cromos masculins i femenins en la concentració de la planta 5, la zona noble del creuer on hem estat convidats a una copa de xampany, vestits per a l’ocasió.
Els americans són els més obedients: la majoria podrien entrar perfectament de claca en una gala dels Oscar. Ells d’esmòquing i elles de vestit llarg de tots els colors. Els hindús, amb els seus vestits típics i amb una quantitat de laca que fa perillar greument la capa d’ozó, mentre que en el bàndol europeu fa la sensació que cadascú vesteix com li ve de gust (incloses algunes terribles bermudes de camals blanc talc).
De cop sona una orquestra big band a la part superior de la zona. Un festival d’instruments de vent excepcional que hauria de contractar Juli Guiu per al pròxim Festival de Cap Roig. Mentre fan sonar una versió del Isn’t she lovely? de Stevie Wonder, van apade reixent en un escenari el director del vaixell, el de l’hotel, el cuiner en cap... La massa aplaudeix la cúpula del vaixell i s’ho passa pipa mentre tots som convidats a sopar en algun dels restaurants luxe i de pagament que hi ha al creuer. El vaixell ja està en alta mar, direcció Marsella i, per tant, les botigues que omplen aquesta zona i la planta 8 (Bulgari, Hublot oel duty free) ja poden obrir les portes. De fet, hi ha una normativa internacional que prohibeix el comerç als creuers si no estàs navegant. Mentre els vuit membres de la big band continuen tocant, em saluda un grup de catalans que, com sempre, apareixem quan menys t’ho esperes. Xerrem sobre les bondats del vaixell mentre la gent fa cua per fer-se una fotografia a l’escala com si fossin la cretina família de Kate Winslet a Titanic. Però la felicitat, per què enganyar-nos, és això a tot arreu. “Jo hi vaig ser i tu no”. Si no, per què tanta càmera i tanta ximpleria.
Em saluda la Marta, una noia formidable de Barcelona, simpàtica i dolçament xerraire d’uns 30 anys que m’obliga a prometre-li que em llançaré un dia d’aquests per un tobogan (no d’aigua) que baixa a tota llet des de la planta 16 a la 6. M’escapoleixo de la pressió i soparé al Chop’s Grill, un lloc entranyable on un cambrer somrient (sempre el somriure en un creuer) em recomana una crema de xampinyons i un llobarro. Doncs endavant. Un pianista toca una peça lenta i desesperadament trista que corrobora la meva voluntàriament irremeiable solitud (o independència). I, després del cafè final, el simpàtic cambrer porta el compte que pagues amb una targeta valperatot que reps només entrar al creuer. Una comoditat que contrastarà amb la desagradable sorpresa que serà, a final de setembre, descobrir el càrrec a la Visa de les delicioses despeses del Symphony of the seas. I bona nit.
A la planta 5 del creuer, el capità convoca tots els hostes a un sopar de luxe