El túnel de l’evasió
Ara ja se sap que l’art contemporani va ser un ariet, durant la guerra freda, contra la suposada representació “objectiva” de “la realitat”, tal com preconitzava el “realisme socialista”. Segons aquell materialisme castrador, l’art i la literatura havien de posar-se al servei de la revolució de manera escolar i entenedora per a les masses. I tot idealisme era “escapista”.
En l’obra de Miró hi ha molta “escala de l’evasió”, com en deia ell mateix. L’escala com a símbol de superació, d’elevació i transcendència. Quan crea, Miró es troba ell mateix en el nirvana, harmonitzat amb la innocència primera (com aquell nen arrupit a l’hort de La masia que encara continua sent ell en el seu paradís secret).
Miró potser anhela desaparèixer en el seu propi quadre com el pintor xinès del conte taoista. O com Hermann Hesse, que d’infant volia ser mag. I que, quan ja tenia més de 70 anys i dues universitats l’havien fet doctor honoris causa, va ser acusat de “seduir una jove per mitjà de la màgia”.
Condemnat a presó, va pintar a la paret de la cel·la un petit paisatge. “Contenia gairebé totes les coses que m’havien alegrat la vida: rius, muntanyes, mar, núvols, camperols a la sega [...] Enmig del quadre avançava un tren molt petit. Anava cap a una muntanya i hi tenia ja el cap ficat com el cuc a la poma; la locomotora havia entrat en un petit túnel de la boca del qual eixia un fum cotonós.
”[...] Una vegada em trobava davant del meu quadre en la meva presó quan van venir, tot apressats, els escarcellers amb les seves avorrides citacions per treure’m del meu treball feliç. Vaig sentir fatiga i com fàstic davant de tot el muntatge i d’aquesta realitat brutal i sense esperit. Vaig pensar que ja era hora de posar fi a la tortura. Si no em permetien dedicar-me als meus innocents jocs d’artista sense molestar-me hauria de servir-me d’aquelles arts més serioses a què havia dedicat tants anys de la meva vida. Sense màgia aquest món era inaguantable”.
En aquest escrit autobiogràfic, el futur premi Nobel diu que durant un minut va contenir la respiració “i em vaig alliberar de la il·lusió de la realitat” no sense abans haver demanat als seus guardians que tinguessin “un moment de paciència, ja que havia de pujar al tren per revisar una cosa. Com de costum –escriu– van riure, prenent-me per boig.
”Aleshores em vaig fer petit i vaig entrar en el meu quadre, vaig pujar al petit tren i em vaig ficar amb ell en el petit túnel negre. Durant una estona es va veure encara el fum cotonós sortint del forat circular, després el fum es va dissipar i amb ell tot el quadre, i jo amb ell”.
També Miró, com tot bon místic, era com un mag que es volia fondre amb l’univers. O, experimentant la via unitiva, evadir-se cap allí on s’harmonitzen subconscient i conscient. De La masia a la sèrie de Teles cremades, la seva obra evoluciona a partir del desig d’esquinçar el vel de les aparences i d’alliberar-se de “la il·lusió de la realitat”.
Miró potser anhela desaparèixer en el seu propi quadre com el pintor xinès del conte taoista. O com Hesse, que d’infant volia ser mag