Sense reformes, un fosc panorama
Espanta i molt veure les estimacions que acaba de publicar l’OCDE de l’evolució de l’economia mundial fins al 2060. El missatge és ben clar: si volem gaudir d’un nivell de vida més bo, és necessari adoptar reformes estructurals. Si no ho fem, l’augment del PIB per càpita (indicador de benestar) d’Espanya serà el segon més baix de les 46 economies analitzades.
La previsió de l’OCDE per a Espanya és que el PIB per càpita creixerà a una taxa anual de l’1,1% en el període 2018-30 i de l’1,4% els anys següents fins al 2060, en els dos casos per sota de l’OCDE. I el factor que hi ha darrere del menor creixement és la caiguda del pes de la població activa en el total com a conseqüència de l’envelliment de la població. De tots els països que inclou l’estudi de l’OCDE, Espanya (juntament amb Corea) encapçala el rànquing de la pèrdua potencial de PIB per habitant a causa d’aquest efecte, restant 0,6 punts, davant 0,1 en l’economia mundial.
De les reformes estructurals que analitza l’estudi, les que tenen a veure amb el mercat de treball són les que tenen un efecte més important sobre el PIB per càpita d’Espanya. En concret, les mesures que contempla l’OCDE en aquest terreny permetrien augmentar un 13,7% el nostre PIB per càpita, valor només superat per Itàlia.
Una altra de les lliçons de les simulacions de l’OCDE és la necessitat de reformar el sistema de pensions, incrementant l’edat de jubilació d’acord amb l’augment de l’esperança de vida. A Espanya, mentre que del 2019 al 2060 s’espera un augment de 5,2 anys en l’esperança de vida, fins i tot amb els canvis de l’última reforma, l’edat de jubilació només augmenta 1,3 anys. En cas d’augmentar 3,4 anys l’edat de jubilació (dos terços de l’augment de l’esperança de vida), el PIB per càpita augmentaria gairebé un 3%.
Un altre aspecte en el qual sortim malparats és el reduït esforç innovador, amb una ràtio R+D/PIB molt per sota de la mitjana europea i que ha retrocedit en els últims anys fins a l’1,2%. En l’escenari (que veig com una missió impossible) en què augmenta aquest percentatge al 3,6% el 2030 i està en aquest nivell fins al 2060, el PIB per càpita augmentaria un 8,4% com a conseqüència de l’augment de la productivitat. L’envelliment no només afecta les finances públiques via pensions, també repercuteix en la despesa pública en sanitat i dependència. En l’escenari base, per poder estabilitzar la ràtio deute/PIB en el seu nivell actual (ja per si mateix preocupant), faria falta augmentar 8,8 punts el pes dels ingressos públics en el PIB. Amb reformes estructurals (laboral i les necessàries per contenir la despesa en sanitat), l’augment de la pressió fiscal una mica menor (6 punts).
En vista d’aquest fosc panorama, hauria de ser d’obligada lectura l’informe de l’OCDE per part dels polítics espanyols perquè fossin conscients de la importància d’implementar com més aviat millor les reformes estructurals que necessita la nostra economia. Encara que l’actual aritmètica parlamentària posa costa amunt més que mai assolir acords, amb polítics que posessin les mires en el llarg termini no hauria de ser impossible. Acabo. Sabran els nostres polítics que sense reformes estructurals Espanya és la segona economia a escala mundial amb menys creixement del PIB per càpita entre el 2018 i el 2060?
El creixement de la renda per càpita a Espanya serà baix sense reformes de pes