Ucronia expressionista
La Tate de Liverpool estableix a l’exposició ‘Life in motion’ un diàleg entre l’expressionista austríac Egon Schiele i la fotògrafa Francesca Woodman
La relació entre l’obra del pintor austríac Egon Schiele i la fotògrafa nord-americana Francesca Woodman, tots dos separats per dècades en el temps, milers de quilòmetres en la geografia i la manera de manifestar el seu art, centra una magnífica exposició de la Tate Liverpool.
Una relació de parella és complicada en el millor dels casos, i encara més en el d’Egon Schiele i Francesca Woodman, convertits en matrimoni artístic de fet, una espècie de Bonnie i Clyde, per obra i gràcia de la Tate Liverpool. Ell, un deixeble de Klimt i mestre de l’expressionisme austríac en l’univers multicultural de l’imperi Habsburg; ella, una precoç i tràgica fotògrafa nord-americana de la segona meitat del segle XX, venerada pel feminisme. Tots dos estan separats per dècades en el temps, milers de quilòmetres en la geografia i la manera de manifestar el seu art.
De tota manera, Schiele i Woodman tenen en comú l’obsessió pel cos humà, començant pel propi, una energia desbordant pròpia de la joventut, un paraigua freudià, un esperit provocatiu i rebel, un rebuig dels convencionalismes i un final tràgic, en un cas per malaltia i en l’altre per suïcidi. El pintor centreeuropeu va morir als 28 d’anys víctima de la grip, tres dies després que la seva dona. La fotògrafa de Colorado es va suïcidar als 22 tirant-se daltabaix d’un balcó de l’East Side de Manhattan.
La glamurosa exposició Life in motion (Vida en moviment) juxtaposa aquests dos artistes amb mig centenar de quadres del primer (molts mai no vistos al Regne Unit) i una notable col·lecció de les petites fotografies quadrades en blanc i negre de la segona. A la majoria dels crítics els han entusiasmat la valentia i l’esperit aventurer dels comissaris de la Tate Liverpool, ja que entenen que les obres tan dispars de Schiele i Woodman tenen un comú denominador en l’interès pel sexe i el moviment del cos humà, una brillant, eròtica i subversiva observació de la carn. Però algun també s’ha horroritzat, perquè ha pensat que Egon i Francesca s’enfosqueixen l’un al costat de l’altra i mereixerien mostres separades.
L’expressionista Schiele, contemporani de Picasso i Modigliani, rebutja frontalment la noció convencional de la bellesa i revela d’una manera shakespeariana el que la humanitat té de més grotesc. La revolucionària i gòtica Woodman, comparada amb Sylvia Plath per la demanda d’atenció constant i el desig de fer-se mal a ella mateixa, juga en les seves fotografies monocromes –moltes d’ella mateixa “perquè té l’avantatge que sempre estic disponible”– amb la llum,
Tot i que van viure en èpoques i continents diferents, Schiele i Woodman comparteixen un interès freudià pel cos humà
l’espai i la perspectiva, amb una exposició àmplia que els dona un aire nebulós i fantasmagòric. Tots dos van ser individualistes brillants, inspirats pel misteri, el patiment i el dolor, i consumits pels mitjans a través dels quals van expressar el seu art. Els seus objectes no estan mai en pau, sempre són portats a extrems, castigats i posats sota una pressió enorme. Les actituds són artificials, les composicions estan truncades, la tensió espacial és constant.
Egon Schiele va florir a la Viena que era el centre cultural de l’univers (Freud, Mahler...), sota els auspicis del seu mentor Klimt. Al principi va emular les formes allargades i l’estil del seu mestre, fins que va trobar el seu propi traç, més eròtic, cru i directe, menys decoratiu. Francesca Woodman va néixer a Denver en una família d’artistes, i els seus pares li van regalar una càmera fotogràfica amb què va començar a experimentar amb només 13 anys. Woodman donava a les seves imatges –en què sovint ella és l’objecte i el subjecte alhora– un aire característic de pel·lícula de cinema mut, d’un surrealisme intuïtiu amb tocs d’humor, prolongant els moments en el temps.
El geni vienès, a qui li agradava utilitzar nens com a models, va tenir problemes amb la justícia i va estar a la presó acusat de segrestar i seduir un menor, càrrecs que després van ser reduïts a conducta indecent. L’artista dels Estats Units coreografiava les seves fotografies i feia de directora i actriu, disfressant-se i ambientant l’escena amb objectes d’allò més variats. Woodman es va suïcidar. Schiele, amb el seu últim sospir, va escriure: “Estimo la mort i estimo la vida”.