Un historiador ambiciós i compromès
Josep Fontana ha estat l’historiador català més universal no sols per l’impacte internacional de les seves obres –traduïdes a nombroses llengües–, sinó també per l’interès global de les aportacions més recents, que depassen de molt el món reduït dels especialistes per assolir una influència com pocs historiadors han tingut a Catalunya.
Fontana es formà al voltant de Jaume Vicens Vives, a qui sempre va considerar com un dels seus mestres, juntament amb Ferran Soldevila i Pierre Vilar. No hi ha cap dubte que Fontana ha tingut una influència decisiva en els estudis universitaris catalans i valencians. i ha deixat la seva gran petjada en la constitució de diferents equips d’historiadors que avui se senten amb orgull els seus seguidors. Ha estat un professor conegut pel rigor amb què sempre preparava les lliçons, pel respecte envers els seus alumnes i per la capacitat d’estimular-los. Era un d’aquells professors que mai faltava a unes classes que sempre estaven plenes d’estudiants. Perquè, com ell mateix sostenia, “abans que investigador, sóc un professor”.
Josep Fontana publicava l’any 1971 La quiebra de la monarquía
absoluta, una tesi innovadora que explicava per què fou inviable el règim absolutista a Espanya després de la pèrdua de bona part de l’imperi colonial americà. A aquesta aportació transcendental aviat li seguiren altres obres que venien a mostrar, amb un rigor excepcional i un estil extremadament atractiu, les moltes contradiccions de la revolució liberal a Espanya durant la primera meitat del segle XIX.
Les obres de Fontana ens han servit per explicar els orígens i els camins que ens han dut a molts dels problemes actuals. Ens han ensenyat com les situacions socials injustes no són el resultat d’unes circumstancies inevitables, sinó que sempre han estat el fruit d’unes decisions interessades i de les prioritats imposades pels grups socials dirigents. Aquesta és, també, la gran significació de la majoria dels seus llibres. Son unes aportacions de gran influència no tan sols en el terreny científic i acadèmic; també constitueixen unes reflexions aclaridores, que han ajudat a obrir els ulls a un parell de generacions. Si en un primer moment, en els instants finals del franquisme, les primeres publicacions de Fontana significaren una alenada d’aire fresc, ara podem constatar que el conjunt de la seva obra ha tingut una gran influència en el pensament social contemporani.
Durant quaranta anys Fontana ens ha ofert un conjunt d’explicacions convincents sobre com Catalunya, a causa de tenir un model de desenvolupament econòmic i social més avançat i modern que la resta de l’Estat, es va veure frenada, ja des de mitjans del segle XIX, per les pors de les classes dirigents espanyoles. Perquè, segons Fontana, aquests sectors van prioritzar la defensa dels seus interessos particulars hipotecant la possibilitat de construir una societat més avançada. D’aquesta manera, el segle XIX espanyol, com també el XX, estarien farcits “d’aspiracions no realitzades i de problemes mal resolts”, de projectes de canvi econòmic i polític abandonats a mig fer o fets fracassar per aquells que veien en perill els seus interessos particulars.
Si analitzem què ha aportat i què significa Fontana dins de les historiografies catalana i espanyola hem de convenir que els seus llibres son d’aquells que perduren malgrat el temps passat des de la seva publicació. Les seves tesis, modificades i matisades constantment per ell mateix, són d’aquelles que han arrelat, que han estat acceptades fins i tot per historiadors que pensen de manera molt diferent.
Fontana ha obert moltes vies a l’estudi i la interpretació del nostre passat. I al seu rigor científic, a les seves aportacions sòlides, i difícilment qüestionables, cal afegir-hi, a més, el seu compromís amb el país i amb la societat; és a dir, la seva responsabilitat social com a historiador. Ell mateix ho va definir amb paraules aclaridores: “Pertanyo a aquella espècie, encara no extingida, dels que pensem que el futur serà de la raó. Però, dins d’aquesta espècie, soc de la variant que ha après que això no s’aconseguirà sense més... sinó com a resultat del treball i de la lluita de tots plegats”.
L’any 2004 l’historiador Jordi Nadal va escriure: “Josep Fontana és, sense discussió, l’historiador més destacat i més complet, i a molta distància de la resta, dels qui avui treballem a la península Ibèrica i l’Amèrica Llatina”. Nadal atorgava tres atributs rellevants a la seva obra: “És extremadament ambiciosa, excepcionalment reeixida i notablement compromesa”. Catorze anys més tard podem verificar que aquests atributs atorgats a la tasca historiogràfica de Fontana s’han reforçat amb nombroses aportacions d’una lucidesa poc comuna i d’un impacte internacional.