Cultura popular
Cada estiu se celebren a Espanya incomptables festes populars. Algunes són eminentment lúdiques, com la Tomatina de Bunyol o la batalla del vi d’Haro. D’altres evoquen episodis històrics i permeten als veïns vestir-se de troglodites, vikings, moros o cristians. D’altres es caracteritzen pel seu to macabre, com la romeria de taüts de Santa Marta de Ribarteme (Pontevedra). I d’altres són cruels, en particular amb els animals: oques decapitades, cabres llançades del campanar i toros llancejats, assagetats, embolats, amaromats, llançats al mar, etcètera. Tants caps, tants barrets.
Quan algú es lamenta davant aquests excessos i en proposa l’abolició, per considerar-los indignes de la “cultura popular”, els vilatans solen reaccionar irats. El seu primer argument és que els forasters no tenen dret a opinar sobre el seu patrimoni, ni res a ensenyar-los. Només faltaria. I el segon és que la seva festa és una tradició i un patrimoni inalienable. Segons aquest principi, els molts anys d’una festa fan tolerables els seus excessos. De fet, l’únic rival temible de les festes bàrbares no és la civilització: és la pobresa. Alguns pobles preferirien recórrer a les partides socials abans que quedar-se sense pressupost per a les festes. Però, tot i així, la crisi va imposar algunes retallades.
Per exemple, a Mataelpino, una pedania del Guadarrama, a 55 quilòmetres de Madrid i 1.120 metres d’altura, que el 2011, amb gran dolor, es va veure obligada a prescindir dels seus correbous i reemplaçar-los per l’anomenat boloencierro. En aquesta modalitat de la seva invenció se substitueix l’animal per una bola de porexpan de tres metres de diàmetre i 220 quilos de pes, que es posa a rodar poble avall fins a la plaça de toros. Els mossos hi corren davant, com corria Indiana Jones per evitar que l’atropellés l’esfera pètria d’A la recerca de l’arca perduda. I, sobretot, que els esclafi contra un mur, perquè assoleix els 30 quilòmetres per hora i, a aquesta velocitat, l’impacte pot equivaler al de quatre o cinc tones.
L’any passat es van registrar, al boloencierro, dos ferits greus. Aquest any, un més, amb politraumatisme cranioencefàlic i toràcic. Per fortuna, no s’han reportat contratemps semblants al boloencierro infantil (on la bola no pesa més de 50 quilos). Minúcies a part, tot va bé. “Cada vegada ve més gent –diu un veí–. El boloencierro és la millor marca del poble”. Ja estan pensant a aconsellar els mossos a utilitzar un casc. I avall, que fa baixada.
Resum: a Mataelpino han aconseguit sobreposar-se a la pèrdua del seu correbous de tota la vida i, de passada, estalviar als toros una mala estona. Bravo. Llàstima que, alhora, no l’hi hagin evitat també als humans, alguns dels quals abandonen el festeig malferits, amb fractura cranial i la caixa toràcica esquerdada. Però, això sí, sense cornades. És el progrés!
Al correbous de Mataelpino els animals ja no pateixen, però alguns nois acaben malferits